L’ordre de protecció prevista a l’article 544 ter de la Llei d’Enjudiciament Criminal constitueix un dels instruments centrals de resposta immediata davant situacions de violència de gènere. A través d’ella es poden adoptar mesures cautelars com la prohibició d’aproximació o de comunicació, així com altres mesures de naturalesa penal o civil destinades a garantir la seguretat de la víctima mentre es tramita el procediment.
La seva finalitat és clarament preventiva: reduir el risc de noves agressions i oferir una protecció ràpida en contextos en què sovint existeix una situació de perill continuat. No obstant això, la seva eficàcia depèn en gran mesura del compliment efectiu de les mesures imposades i dels mecanismes de control disponibles.
En aquest context, els fets ocorreguts el 19 de maig a Figueres (Girona) tornen a posar de manifest les dificultats pràctiques associades al compliment efectiu de les ordres d’allunyament. Segons la informació publicada, una dona de 33 anys ha estat assassinada a plena via pública per la seva exparella, un home de 48 anys, que va ser detingut en el mateix lloc dels fets. L’agressor tenia vigent una ordre d’allunyament que hauria incomplert en dues ocasions, l’última la mateixa setmana. De fet, el dia anterior s’havia celebrat un judici ràpid en què va acceptar per conformitat una condemna per maltractament, juntament amb la imposició d’una ordre d’allunyament de 250 metres i la prohibició de comunicació amb la víctima.
Aquest tipus de successos evidencien una de les principals tensions del sistema: la distància entre la previsió normativa i la capacitat real d’evitar l’escalada de la violència quan es produeix un incompliment reiterat de les mesures imposades. Tot i que les ordres de protecció són una eina essencial, la seva eficàcia pràctica depèn de factors com la detecció ràpida dels incompliments, la resposta policial immediata i la valoració adequada del risc de reincidència.
La jurisprudència ens recorda que les mesures cautelars han d’estar sempre degudament motivades i basades en indicis suficients de risc, atès que afecten drets fonamentals de la persona investigada. Tanmateix, a la pràctica, els òrgans judicials es troben sovint davant la dificultat d’equilibrar la protecció de la víctima amb les garanties pròpies del procés penal.
El cas de Figueres també posa de manifest la importància de la coordinació institucional i del seguiment efectiu dels agressors amb ordres d’allunyament vigents, especialment quan existeixen antecedents d’incompliment. En aquests supòsits, la resposta penal davant el trencament de mesura cautelar esdevé un element clau, però no sempre suficient per evitar la materialització del risc.
