Hi ha dies que acabem la jornada i, en teoria, ja no ens queda res més a fer. Tanquem l’ordinador, sortim de la feina, arribem a casa i ens posem roba còmoda. Però el cap continua allà.
Mentre preparem el sopar recordem aquell correu que no hem contestat. Quan ens dutxem pensem en la reunió de demà. Al sofà ens ve al cap aquell informe que hem deixat a mitges. I just quan sembla que comencem a relaxar-nos apareix una nova preocupació: «Això ho hauria de resoldre demà».
No estem treballant, però tampoc estem descansant.
Durant anys hem associat el cansament laboral a treballar massa hores: sortir tard, emportar-se feina a casa, contestar correus durant el cap de setmana o no agafar vacances. Però hi ha una altra forma d’esgotament molt més silenciosa: tenir sempre alguna cosa pendent.
I avui sembla que sempre hi ha alguna cosa pendent.
La feina que ens acompanya a casa
El correu està tancat, però el missatge continua al cap. La reunió ja s’ha acabat, però seguim pensant en aquella qüestió que no hem sabut resoldre. El projecte no és urgent, però encara no està acabat.
Són petites coses que, individualment, semblen insignificants. El problema arriba quan s’acumulen.
La nostra ment té dificultats per deixar anar allò que considera inacabat. Per això una tasca sense resoldre pot aparèixer mentre sopem, conduïm, fem esport o intentem mirar una sèrie. No perquè sigui especialment important, sinó perquè el cervell interpreta que encara necessita la nostra atenció.
Així, la frontera entre feina i vida personal es va fent cada vegada més fina.
I en el cas de moltes dones hi ha, a més, una altra càrrega: la planificació invisible de la vida quotidiana. Recordar cites, organitzar activitats, pensar què falta a casa, coordinar horaris o anticipar què passarà demà. És una feina que no sempre figura en cap agenda laboral, però que també ocupa espai mental.
Descansar no és canviar de pantalla
Hem convertit el descans en una activitat més. Fer esport, meditar, llegir, caminar, dormir vuit hores… Tot sembla formar part d’un manual per ser més eficients.
Però descansar no hauria de ser una altra cosa que haguéssim de fer bé.
Descansar és, sobretot, deixar de sentir que hem d’estar fent alguna cosa.
Per això potser el primer pas no és intentar acabar-ho tot. És acceptar que sempre quedarà alguna cosa pendent. Apuntar què queda per fer demà, en lloc d’intentar retenir-ho tot mentalment, pot ajudar. També establir una hora a partir de la qual no obrirem el correu o deixar el mòbil lluny.
Però sobretot hem d’entendre que no tenim l’obligació de ser productives permanentment. Potser el veritable luxe avui no és tenir més temps, sinó aconseguir que, quan finalment el tenim, el nostre cap també hi sigui.
