Els orígens: créixer, adaptar-me i observar la vida
Em dic Laura Benavent i soc especialista en dol perinatal invisible, però abans de posar nom a aquest camí, he estat —i soc— dona, mare, infermera i persona profundament marcada per la fragilitat i la força de la vida.
Vaig néixer el 16 de març de 1986 a Barcelona, a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Hi vaig viure fins als onze anys, moment en què la meva família i jo ens vam traslladar a Sant Hilari Sacalm, a la província de Girona. Aquell canvi va suposar molt més que un trasllat geogràfic: em va ensenyar a adaptar-me, a escoltar el silenci, a créixer envoltada de natura i a connectar amb els petits detalls que donen sentit a la vida. Encara avui, aquest lloc continua sent casa meva.
He crescut en una família molt unida. Els meus pares han estat sempre un referent de valors, d’amor incondicional i de manera d’afrontar la vida, fins i tot en els moments difícils. Aquesta base m’ha ensenyat la importància de l’acompanyament, del respecte pels processos vitals i de la presència sincera.
Quan vaig formar la meva pròpia família, aquests valors van esdevenir essencials i han guiat, des d’aleshores, la meva manera de mirar i cuidar les persones.
Una vocació amb sentit
Vaig estudiar Infermeria a la Universitat Autònoma de Barcelona i em vaig diplomar l’any 2011. No era una professió que em vingués de tradició familiar, però sí d’una convicció profunda: volia dedicar-me a una feina amb sentit, una feina que em permetés estar al costat de les persones en moments clau de la seva vida.
Amb el temps, vaig completar el postgrau d’Infermeria Quirúrgica, el màster CADI i, més recentment, el màster en Lideratge i Gestió d’Infermeria. Tot aquest recorregut m’ha donat una base tècnica sòlida, però sobretot una mirada humana, sensible i compromesa.
Amb els anys he après que ser infermera no és només cuidar cossos, sinó també escoltar, sostenir i estar present quan algú és vulnerable. La infermeria m’ha ensenyat que, de vegades, el més important no és fer, sinó quedar-se.
És una professió que et posa davant la fragilitat de la vida, però també davant una força humana immensa. No sempre podem guarir, però sempre podem cuidar.
Durant catorze anys he treballat com a infermera quirúrgica. És una especialització exigent, intensa i sovint silenciosa, que requereix concentració absoluta i una gran capacitat emocional.
Al quiròfan vaig aprendre que cada gest compta, que la calma també es transmet i que la presència pot ser tan important com la tècnica. Aquella etapa va marcar profundament la meva manera d’entendre el cuidar.
Quan la pèrdua deixa de ser teòrica
Tot i la meva experiència professional, hi va haver vivències personals que ho van capgirar tot. Tres experiències que van marcar un abans i un després en la meva vida.
La primera va ser un avortament bioquímic precoç. La segona, un embaràs ectòpic avançat que gairebé em va costar la vida. La tercera, un procés de reproducció assistida on els embrions no van ser aptes per a la transferència. Tres pèrdues diferents, però amb un element comú: el silenci i la manca de reconeixement.
D’aquestes vivències neix el concepte de dol perinatal invisible: el dolor profund de les pèrdues que no són reconegudes ni validades socialment.
Són dols que sovint es viuen sense rituals, sense espais i sense permís per estar trista. Però el fet que siguin invisibles no els fa menys reals; sovint, els fa més difícils de sostenir.
Un dol que també habita el cos
El dol perinatal no és només emocional. El cos de la mare recorda. Els canvis hormonals, la preparació per a una vida que no arriba, la baixada sobtada de nivells… tot això intensifica el dolor i el fa més complex.
Per això és tan important entendre que no es tracta de ser forta, sinó de ser acompanyada.
La parella i la família tenen un paper fonamental en aquest procés. Acompanyar no és donar consells ni buscar solucions ràpides, sinó estar presents, validar el dolor i respectar els ritmes.
Sentir-se vista i escoltada pot marcar la diferència entre viure el dol en solitud o en un espai de sosteniment.
Encara avui, molts hospitals no disposen de recursos suficients per acompanyar emocionalment el dol perinatal, especialment en les pèrdues invisibles.
Els protocols se centren en el cos, però sovint obliden l’impacte emocional profund que aquestes experiències deixen.
Escriure per trencar el silenci: Essència Viva quan l’ànima parla
Fruit d’aquest camí acabo d’editar el llibre Essència Viva, quan l’ànima parla. Un espai per posar paraules al que sovint no en té, per donar veu al dolor i per fer sentir a altres mares i famílies que no estan soles. No és un llibre de solucions, sinó de reconeixement, presència i veritat.
Aquest llibre no està pensat només per a qui ha viscut una pèrdua, sinó també per a parelles i famílies que volen entendre millor com acompanyar sense fer mal. Entendre el dol és el primer pas per sostenir-lo amb respecte.
Si una mare acaba de perdre el seu nadó, el primer que necessita sentir és que el seu dolor és real i legítim. No hi ha temps ni formes correctes de viure el dol. No es tracta d’oblidar, sinó d’aprendre a viure amb el que s’ha perdut.
Aquestes experiències m’han canviat per sempre, tant com a mare com a infermera. M’han donat una mirada més profunda, més compassiva i més honesta. Avui sé que, sovint, el gest més terapèutic és simplement estar-hi.
Crear espais on el dolor tingui lloc
Actualment desenvolupo el projecte Laura Beme | Dol Perinatal Invisible i el Mètode Essència Viva Integral, espais pensats per acompanyar des del respecte, el cos i l’emoció.
Tallers, rituals i comunitats que permeten donar lloc a allò que va existir i que mereix ser recordat. El dol no elimina l’amor. El transforma.
I fins i tot després de la pèrdua més gran, la llum pot continuar existint, d’una altra manera.
