Arribar sense res
Vaig arribar a Girona amb una maleta carregada d’incertesa i dues vides que depenien de mi. No coneixia ningú, ningú m’esperava, i ningú em va dir que seria fàcil. Aquells primers dies van ser una barreja constant de por i esperança. Tot era nou: la llengua, les mirades, la manera de fer, fins i tot les coses més quotidianes. Venia d’un món completament diferent, de la banca, d’un negoci propi, i de sobte em trobava darrere d’una barra, sense saber ni per on començar.
Recordo perfectament aquelles primeres setmanes. Buscava feina sense parar, amb aquella urgència que només entén qui sap que no té marge per fallar. No es tractava només de mi, es tractava dels meus fills. Vaig començar en l’hostaleria sense tenir-ne ni idea, des de zero. Hi havia moments en què em sentia fora de lloc, però també vaig trobar persones que, amb petits gestos, em van ajudar a seguir. Clients que tenien paciència, mirades que no jutjaven. I així, pas a pas, vaig anar trobant el meu lloc.
Sobreviure i resistir
Els inicis van ser molt més que difícils. Van ser solitaris. La soledat és una de les coses més dures quan arribes a un país nou. No tens referents, no tens xarxa, i moltes vegades no saps en qui confiar. Em vaig equivocar, com tothom que comença de zero, però cada error també em va ensenyar alguna cosa. Professionalment tampoc era fàcil. Jornades llargues, sous justos, i la necessitat constant de fer més per poder cobrir les despeses. Feia el meu torn, després banquets, després neteja de cases. Tot el que calgués per poder tirar endavant.
El moment que ho canvia tot
Però la vida encara em tenia preparada una prova molt més gran. La malaltia de la meva filla ho va canviar tot. Va ser un cop duríssim, d’aquells que et trenquen per dins. Però també va ser el moment en què tot va començar a tenir sentit. Vaig entendre que ser aquí no era casualitat. Que aquest país li podia oferir una oportunitat que, probablement, al meu país no hauria tingut. La sanitat, els professionals, la manera com la van cuidar… tot això em va marcar per sempre.
Aquell moment va ser un abans i un després. Va ser quan Girona va deixar de ser un lloc estrany per convertir-se en casa.
Construir una vida
Amb el temps, la vida va anar prenent una altra forma. Vaig conèixer qui avui és el meu marit, una persona que ha estat clau en el meu camí. Amb ell vaig deixar de sentir-me sola i vaig començar a construir una base. Entre tots dos, amb els meus fills, vam anar aixecant una vida. Poc a poc, sense grans salts, però amb constància. I vaig entendre que una llar no és només el lloc d’on vens, sinó el lloc on trobes motius per quedar-te.
Créixer per dins
La meva evolució fins a convertir-me en empresària no ha estat ni ràpida ni fàcil. Ha estat un procés llarg, fet de treball dur i, sobretot, d’aprenentatge. Vaig començar des de baix, fent les feines més dures, però dins meu sempre hi havia una inquietud. Sabia que volia més. No només per mi, sinó per donar exemple als meus fills. Volia demostrar-los que, fins i tot sense recursos ni contactes, es pot.
Vaig començar a formar-me. Cursos de gestió, comptabilitat, comunicació, lideratge… Cada pas em donava una mica més de confiança. Però el canvi real no només va ser professional, també va ser personal. Vaig passar de la por a la determinació. De sentir-me petita a saber que tenia capacitats.
El pas que ho canvia tot
El pas cap a emprendre va arribar quan ja no podia més. Jornades de 10, 12 i fins a 14 hores, cansament acumulat, estrès constant… i una sensació que alguna cosa havia de canviar. No era només el físic, era també emocional. Havia viscut situacions incòmodes, faltes de respecte, moments que et fan dubtar de tu mateixa pel fet de ser dona, per ser estrangera, per estar darrere d’una barra.
Va arribar un punt en què vaig decidir que no volia continuar així. Necessitava recuperar el respecte per mi mateixa, construir un espai on el treball i l’esforç tinguessin valor.
Neix una oportunitat: ASASUR
Amb el meu marit vam començar a veure que, junts, podíem fer alguna cosa diferent. Ell amb el seu talent a la cuina, jo amb la meva experiència en gestió. Érem un equip. Però la realitat no va ser fàcil: la inversió es va disparar i el banc, en un principi, ens va dir que no.
Quan tot semblava enfonsar-se, va aparèixer una oportunitat inesperada. Una persona que confiava en nosaltres ens va oferir ajuda. Sense condicions impossibles. Només confiança. Aquell gest va fer possible que ASASUR es convertís en realitat. I en aquest moment el banc també ens va ajudar a cobrir tots els diners que necessitava
Començar amb por, continuar amb convicció
Els primers mesos van ser molt durs. Por constant, responsabilitat, nits sense dormir. Plorava sola, fent números, intentant arribar a tot. Però no vam deixar de treballar ni un sol dia.
Des del principi ho vam tenir clar: ASASUR no seria només menjar. Seria qualitat, proximitat i confiança. Seria facilitar la vida a la gent. Fer les coses com si fossin per a casa.
Construir alguna cosa real
Amb el temps, el projecte va anar creixent. Es va consolidar. I sobretot, es va construir amb equip. El meu marit, els meus fills, el nostre equip… tots formen part d’aquesta història.
Avui lidero des de la proximitat i l’exigència. Perquè crec en fer bé les coses, en el respecte, en la responsabilitat. Els valors no han canviat. Són els mateixos des del primer dia.
Mirar enrere i continuar
Quan miro enrere, veig tot el que he superat. Veig la dona que va arribar amb por i la dona que avui sap que pot. Girona m’ha donat oportunitats, però jo també he decidit aprofitar-les.
Avui puc dir que aquí he construït una vida. Que hem passat de sobreviure a viure. Que hem guanyat tranquil·litat.
I si alguna cosa tinc clara és que això no s’atura aquí.
Perquè sí, el camí és difícil.
Però si continues… acabes arribant.
