Última etapa: decidir, acompanyar i acceptar 

Quan una persona entra a viure en una residència, sovint pensem que comença una nova etapa, en la que necessita més suport, més atenció i més cures. Però, sense adonar-nos-en, també comencem a prendre decisions pensant més en el que nosaltres creiem que és millor que no pas en allò que la persona realment vol. 

Plantejar-nos com volem viure els últims anys de la vida és una reflexió que pot resultar difícil. Parlar de pèrdua d’autonomia, de deteriorament o de final de vida ens incomoda, però a mesura que passen els anys i les necessitats augmenten, és habitual que apareguin aquestes preguntes difícils, que son importants fer-se-les abans arribi una situació crítica; Quins tractaments voldria rebre la persona? Què és més important per a ella: allargar la vida tant com sigui possible o prioritzar el confort i la qualitat de vida? … Totes aquestes decisions que prenem, en podem deixar constància a les últimes voluntats, que es poden fer directament amb el metge de família i un testimoni que pugui acreditar que és cert el que s’ha decidit. 

Per als familiars, acceptar el procés d’envelliment o de deteriorament de la persona estimada pot ser molt difícil. Sovint apareix el desig de protegir-la, de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè continuï amb nosaltres. Aquest desig neix de l’amor. Però, de vegades, també pot entrar en conflicte amb el que la mateixa persona voldria. 

Acceptar que una persona està entrant en una etapa final de la seva vida no significa deixar-la de cuidar ni deixar de lluitar per ella. Significa, en moltes ocasions, preguntar-nos què necessita realment. Potser la prioritat ja no és fer més, sinó patir menys. Potser no és allargar els dies a qualsevol preu, sinó procurar que els dies que queden siguin de la major qualitat possible. I aquesta acceptació no és fàcil.  

Per tot això és molt important poder-ne parlar abans no sigui massa tard; sobre els desitjos, les pors i les preferències. Això ens ajuda a preparar-nos per continuar respectant la persona quan les decisions siguin difícils. Quan estimem, de les coses més difícils que hi ha és acceptar que no podem controlar tot el que passa, no podem evitar el pas del temps, la malaltia o la mort. Però sí que podem estar presents, escoltar, preguntar, respectar … acompanyar. 

El gran repte no és només preparar-nos per a la mort, sinó aprendre a acompanyar els últims anys de vida, fer un exercici d’equilibri entre cuidar i deixar decidir, entre protegir i respectar, entre voler retenir i saber deixar anar. Perquè, fins al final, la persona continua sent protagonista de la seva pròpia vida.