LA CORT DEL MOS: Un projecte de vida plena de tradició i rigor 

La Cort del Mos s’ha consolidat com una de les propostes gastronòmiques més interessants de Palamós. Jeffrey Ruiz i Helena Termes aposten per una cuina catalana contemporània, rigorosa i profundament arrelada al territori, reinterpretant la tradició amb tècnica, sensibilitat i producte de proximitat.

LA CORT DEL MOS (PALAMÓS) 

Un projecte de vida plena de tradició i rigor 

Al cor del nucli antic de Palamós, La Cort del Mos s’ha convertit, en poc més d’un any, en una d’aquelles taules que generen expectació. No només pel que s’hi menja, sinó per tot el que hi passa al darrere. El projecte de Jeffrey Ruiz i Helena Termes —reconeguts com a millors cuiners 2025 al Fòrum Gastronòmic de Barcelona— neix amb una idea clara: cuinar des de la tradició catalana amb una mirada contemporània, sense artificis i amb una exigència que es nota des del primer mos. 

El local és petit, amb prou feines una vintena de comensals, i una cuina oberta que no amaga res. Transparència absoluta. Aquí no hi ha trampes: hi ha tècnica, hi ha ofici i hi ha moltes hores. Ruiz arriba amb un bagatge que passa per cases com el Celler de Can Roca o Nerua; Termes, des del món dolç, amb l’empremta de cuines com la del Motel de Figueres o de Paco Pérez a l’Hotel Peralada. Però això no és un exercici de currículum, és un projecte personal. I es nota. 

La carta és una declaració d’intencions. Cuina catalana, cuina empordanesa, i punt. Amb constants picades d’ullet al Llibre de Sent Soví, que aquí no és un recurs estètic, sinó una font real d’inspiració. Les reinterpretacions són el fil conductor. Algunes, més rodones que altres. La croqueta de cap i pota, per exemple, té el gest però potser li falta aquell punt de sabor que esperes. La coca de recapte, amb un pebrot impecablement escalivat i seitó en vinagre, juga bé però demana més salinitat —potser una anxova li acabaria de donar el cop final. 

Però tot canvia quan arriben els plats que marquen territori. El sandvitx d’orella de porc —convertida en una terrina fina, cruixent, gairebé impossible— amb un tàrtar de gamba és, senzillament, brillant. Un mos que emociona. Un mar i muntanya que parla empordanès amb accent propi. I encara més quan apareix la ceba cop de puny (volíem tradició?)  amb seu suc escabetxat i coronat amb ventresca de tonyina, delicada, precisa, ara que comença temporada. Aquí hi ha discurs. Aquí hi ha cuina. 

Sorprèn l’ús de producte humil. Les cananes farcides de porc ibèric criat al país, amb un suc de rostit profund i especiat —amb canyella, clau i memòria del Sent Soví— són un plat d’una elegància inesperada. Cuina pensada, repensada, i sobretot cuinada. Perquè si alguna cosa defineix La Cort del Mos és el temps. El temps invertit en cada elaboració. 

El final salat arriba amb un “pastís” de tonyina que, en realitat, és un pithivier impecable, amb duxelle de múrgoles i farcit del “morrillo” (clatell) de tonyina. El puré de xirivia que l’acompanya tanca el cercle: de cop, tot et porta a un record. A aquella idea de pastís de patata de casa. I aquí rau part de la gràcia: reinterpretar sense trair. 

Les postres, territori d’Helena Termes, mantenen el nivell. Uns postres de músic revisitats amb sensibilitat i un torrixuixo —a mig camí entre la torrija i el xuixo— farcit al moment que és pur hedonisme. Sense necessitat de més explicacions. 

La carta de vins, escrita a mà, respira autenticitat. Majoritàriament vins naturals, molts d’aquí. Sense impostures. 

La Cort del Mos és un restaurant amb ambició. D’aquella que es nota, però que no molesta. Potser sí, amb la pressió de tot el que ha passat en tan poc temps. Però també amb una idea molt clara de cap a on vol anar. No soc de donar consells, però en aquest cas sembla evident: que no es moguin del camí. Perquè són bons. Molt bons. 

Amb 31 i 29 anys, respectivament, Jeffrey Ruiz i Helena Termes tot just comencen a escriure la seva història. I val la pena seguir-la de prop. 

CORT GIDONA
CORT GIDONA

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Contraban ancestral

Quan pensem en un celler, sovint pensem només en vinyes ordenades, botes i ampolles. Però hi ha projectes que són molt més que això. Projectes que neixen d’una manera d’entendre el territori i de la voluntat de formar-ne part. És el cas de RIM, un petit celler de Rabós impulsat per Jordi Esteve. Instal·lat des de fa uns anys en aquest petit municipi de l’Alt Empordà, en Jordi ha fet de la recuperació de vinyes abandonades, de l’observació del territori i del contacte amb la gent del poble una manera d’entendre la viticultura i de viure. Els seus vins són el reflex d’aquest paisatge auster i autèntic marcat per la pissarra i la tramuntana.  A part del paisatge i del clima, Contraban Ancestral, però, neix d’un concepte més profund i més ampli: la frontera. Neix dels passos que connecten l’Empordà amb el Rosselló i de totes aquelles històries de contraban que durant generacions van formar part de la vida quotidiana d’aquest territori.   És al 2017 quan aquesta idea es converteix en un vi. Després de la verema, en Jordi va carregar unes caixes de garnatxa a la furgoneta, va travessar el Coll de Banyuls (una antiga ruta de contraban) i va intercanviar raïm amb un celler de l’altra banda de la frontera. El resultat va ser un vi elaborat amb raïm procedent de tots dos costats dels Pirineus. Una manera simbòlica d’unir dos territoris separats per una línia administrativa però que comparteixen una mateixa cultura vitivinícola.  Per a en Jordi, Contraban també parla de llibertat. De la possibilitat que s’obre quan travessem una frontera, física o personal, del viatge com a experiència transformadora i de la recerca constant de nous horitzons. Una idea que dona profunditat a un vi que va molt més enllà de la copa.  Elaborat amb garnatxa negra i seguint el mètode ancestral (en aquest cas el vi fa una única fermentació que arrenca en dipòsits d’acer inoxidable i acaba directament a l’ampolla, creant una bombolla fina i espontània) Contraban és un escumós rosat amb aromes de fruita vermella, flors silvestres i un subtil toc fumat. El repòs amb les seves lies fa que guanyi també textura, profunditat  i aquest punt salvatge que el fa únic.  En boca és fresc, vibrant i directe, amb una personalitat desenfadada que el converteix en un magnífic company dels dies d’estiu amb aperitius a la fresca o en sobretaules compartides.  Com els bons viatges, Contraban Ancestral és un vi que convida a sortir dels camins habituals, i potser és precisament aquest el seu encant.    A casa el podem prendre com a benvinguda, acompanyant una taula guarnida amb embotits i unes bones conserves marines així com amb una amanida de pasta ben condimentada, d’aquelles que venen tan de gust a l’estiu.  A L’Aliança el presentem com a aliat d’un plat de tonyina vermella del Mediterrani en forma de tàrtar, acompanyat de làmines i puré de remolatxa encurtida i amanit amb oli de fulles de llorer i xerigot.  

Llegir més »

Vacances perfectes? El mite que ens esgota 

 Ara que entrem en l’inici del període de vacances… ja saps què faràs? Segur que dins dels teus plans una de les primeres coses que penses és aprofitar per descansar i desconnectar. Però saps baixar el ritme?  Les vacances, quina contradicció: volem descansar, però a vegades no podem parar. I aquí es fa present el sentiment d’improductivitat. Som exigents; sembla que la societat ens premiï per fer, i no tant per ser, perquè suposadament hem de ser hiperproductives.  Com està el teu cos a l’inici de les vacances? Possiblement encara estigui tens i li costi entendre que està “de vacances”. S’aixeca aviat, amb l’impuls de fer mil coses. Necessitem omplir el temps i ens sentim estranyes quan no fem res. Tot això té un nom: dificultat per desconnectar.  Aleshores apareix la famosa culpa, aquell pensament de “hauria d’aprofitar el temps”. I, juntament amb el que veiem a les xarxes socials —com són les vacances dels altres i com omplen el temps—, pot fer-nos sentir que no les estem aprofitant com caldria. Plans meravellosos, dies perfectes… quan, en realitat, moltes vegades les vacances també es limiten a fer aquelles coses que durant la setmana no tenim temps de fer: pendents que anem acumulant perquè requereixen un temps que no podem destinar durant el període laboral.   A vegades sentim que parar és perdre el temps, en comptes de veure-ho com una manera d’escoltar-nos i detectar què necessitem.   Ara bé, on són les vacances perfectes? Aquell mite d’haver de tenir el millor pla, gairebé de pel·lícula, el que t’agradaria penjar a les xarxes socials. La pressió de gaudir-les tal com “hauria de ser”, la frustració si no estàs tan bé com esperaves… Expectatives que sovint no corresponen a la realitat.   És normal que els primers dies de vacances tinguis dificultats per descansar de veritat. Amb el ritme tan frenètic que portem, el cos també necessita temps per adaptar-se i baixar revolucions. Tenim tan automatitzat anar a mil que el cos necessita un temps per entendre que no hi ha cap urgència.  I doncs, què podem fer per gaudir realment de les vacances? Dona’t permís real per no fer. Al principi et costarà, però pots començar provant d’estar 10 minuts cada dia simplement estant: sense mirar el rellotge, sense pensar en tot el que has de fer. Baixa l’exigència. No és tant el que fas amb el temps, sinó la qualitat i la presència amb què ho vius. Reconnecta amb el teu ritme propi, no amb el que dicta la societat. I diferencia el descans real de l’evasió.  Potser no es tracta de fer unes vacances perfectes, ni d’omplir cada moment amb plans. Potser es tracta, simplement, de donar-nos permís per baixar el ritme, encara que al principi incomodi. D’escoltar el cos, respectar els tempos i entendre que descansar no és perdre el temps, sinó una necessitat. Perquè, al cap i a la fi, no és tant què fem durant les vacances, sinó com ens hi permetem estar.  Sant Miguel de Campmajor, juliol de 2026   Avril Fortià  Psicòloga Clínica  Centre Mas Ferriol  www.masferriol.com 

Llegir més »

40 anys d’El Celler de Can Roca

Quatre dècades després de la seva obertura, El Celler de Can Roca continua marcant el camí de la gastronomia mundial. Joan, Josep i Jordi Roca celebren 40 anys d’innovació, creativitat i compromís amb Girona, mantenint intacta l’essència que els ha convertit en un dels restaurants més prestigiosos del món.

Llegir més »

Gelat casolà

Descobreix com fer un gelat casolà amb només quatre ingredients. Una recepta senzilla, cremosa i perfecta per refrescar-te durant els dies més calorosos.

Llegir més »