Des de les muntanyes d’Estíria fins als restaurants estrellats i els petits productors alpins, Àustria es consolida com una destinació gastronòmica de referència. Un viatge entre tradició, sostenibilitat, vins excepcionals i alta cuina amb ànima pròpia.

Àustria, gastronomia a tocar del cel 

Hi ha viatges que comencen amb una imatge. El nostre, amb una gala a 3.000 metres d’altura, envoltats de gel i silenci, gairebé tocant les estrelles. No podia ser un escenari més simbòlic per parlar de la nova selecció de la Guía MICHELIN, que va celebrar una gala a la la muntanya més alta d’Estíria , al cor de la regió turística de Schladming-Dachstein i que ha confirmat Àustria com un dels grans destins gastronòmics d’Europa. 

Amb més de 100 restaurants estrellats, noves incorporacions i un creixement destacat de les estrelles verdes, el país no només suma reconeixements: consolida una manera d’entendre la cuina basada en el producte, el territori i el respecte pels ritmes naturals. Una gastronomia que no busca només sorprendre, sinó connectar. 

Però el més interessant no passa només als restaurants. Passa abans. I passa fora. 

De la tradició a l’alta cuina: una identitat construïda amb el temps 

La cuina austríaca és una suma d’històries. Un mosaic que neix de la influència de cultures diverses —bohèmia, hongaresa, italiana o balcànica— i que ha evolucionat gràcies, sobretot, a mans invisibles però essencials. 

Durant segles, moltes dones van arribar a Viena com a cuineres i van transformar la gastronomia del país. D’elles neixen clàssics com els Knödel, els Buchteln o els Germknödel, però també una manera d’entendre la cuina: contundent, generosa i profundament vinculada a la vida quotidiana. Una cuina que alimentava tant les grans cases com les famílies, i que avui es reivindica amb orgull. 

Actualment, aquesta herència conviu amb una nova generació de xefs que reinterpretan la tradició amb una mirada contemporània. Propostes que juguen amb textures, tècniques i influències internacionals, però que mantenen intacta l’essència: el respecte pel producte i pel sabor real. 

Producte, origen i territori: el veritable luxe 

El viatge continua lluny dels focus, allà on tot comença: els productors. 

Un esmorzar compartit en una lleteria alpina ens descobreix una manera de fer basada en la paciència i el coneixement transmès de generació en generació. Formatges intensos, elaborats amb llet local i processos artesanals, que expliquen millor que cap discurs la relació entre territori i producte. 

A pocs quilòmetres, una granja de gambes sorprèn per la seva aposta per l’aqüicultura sostenible, redefinint el concepte de luxe des de la proximitat i la responsabilitat. Paral·lelament, la visita a una cerveseria històrica posa en valor una tradició centenària que continua evolucionant sense perdre autenticitat. 

I en aquest recorregut, també hi ha espai per entendre la cultura de taula: la ceràmica de Gmunden, amb els seus dissenys icònics, recorda que la gastronomia no és només el que es menja, sinó també com es presenta i es viu. 

Però hi ha un altre element clau que acompanya aquesta experiència: el vi. Àustria ha sabut posicionar-se com un país vinícola de gran qualitat, amb elaboracions que reflecteixen el territori amb una precisió sorprenent. Varietats com el Grüner Veltliner o el Riesling ofereixen vins frescos, elegants i molt gastronòmics, capaços d’acompanyar des de plats tradicionals fins a creacions d’alta cuina. 

En molts casos, els mateixos restaurants treballen amb cellers propers o fins i tot amb producció pròpia, reforçant aquesta connexió directa amb l’origen. Els Heuriger, tavernes de vi tradicionals, són l’expressió més autèntica d’aquesta cultura: espais on el vi es comparteix de manera propera, amb producte local i sense artificis. 

 Cuinar amb el territori: xefs i artesans, un mateix llenguatge 

Als Alps austríacs, la distància entre productor i xef és mínima. I això es tradueix en una cuina coherent, sincera i plena de matisos. 

Restaurants d’alta cuina treballen colze a colze amb petits productors, creant plats que reflecteixen el paisatge i la temporada. Des d’un sopar amb peix d’aigua dolça del llac Traunsee fins a propostes en wirtshäuser tradicionals, on la cuina es presenta sense artificis, però amb tota la seva veritat. 

Fins i tot en entorns més informals, com les cabanes alpines, la gastronomia adquireix una dimensió especial. Iniciatives com “Bite into Regions” permeten descobrir la riquesa culinària del país a través de plats que combinen tradició i creativitat, en un format proper i accessible. 

 

Una nova gastronomia: sostenible, creativa i amb ànima 

Àustria viu un moment gastronòmic especialment vibrant. L’impuls de les estrelles verdes reflecteix un compromís real amb el medi ambient i amb una manera més conscient de cuinar. Molts restaurants treballen amb productes de proximitat, redueixen el malbaratament i aposten per models més sostenibles. 

Alhora, emergeix una cuina més vegetal, més lliure i oberta a noves influències, que conviu amb la tradició sense substituir-la. Aquesta dualitat és, precisament, una de les grans fortaleses del país.  

Més enllà del plat 

Aquest viatge no és només una ruta gastronòmica. És una immersió en un ecosistema on tot està connectat: productors, cuiners, artesans i territori. 

Des dels restaurants més prestigiosos fins a les explotacions familiars, des de la cervesa fins al vi, tot respon a una mateixa filosofia: qualitat, autenticitat i respecte. 

Àustria no només cuina bé. Cuina amb sentit. 

I potser per això, en aquest viatge, la sensació més clara no és la d’haver tastat grans plats, sinó la d’haver entès una manera de viure la gastronomia. Una manera que, com les muntanyes que l’envolten, és sòlida, honesta i profundament inspiradora. 

ÀUSTRIA - GIDONA
ÀUSTRIA - GIDONA

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Loredana Bertè: Una veu revolucionària.

Loredana Bertè (1950) és una artista que ha convertit la sevapròpia vida en matèria musical. Rebel, intensa, incòmoda i inclassificable, la cantant italiana és una de les figures més poderosesde la música europea. La seva trajectòria, marcada per l’èxit, l’escàndol iel dolor personal, l’ha convertida en una icona de la llibertat artística i femenina. Va créixer en una família complexa, marcada per una disciplina severa. La seva infantesa no va ser fàcil: en diverses entrevistes i en la seva autobiografia (Traslocando: È andata così, publicada l’any 2015), ha explicat la duresa d’aquells primers anys, sobretot per la presència d’unpare autoritari i violent, una experiència que la marcaria i que, amb el temps, es transformaria en una font d’expressió artística. La seva història va unida a la de la seva germana gran, Mia Martini, una altra de les grans veus de la cançó italiana del segle XX,amb qui mantenia una relació còmplice d’admiració mútua. Quan la família es va traslladar a Roma després de la separació dels pares, Loredana va viure una etapa feliç. A Roma va començar la seva relació amb el món de l’espectacle. Primer com a ballarina, després com a actriu i corista, es va moure pels ambients més avantguardistes de la capital italiana. Va treballar al mític Piper Club, espai emblemàtic de la vida cultural romana dels anys 60 i 70, on va coincidir amb artistes com  Renato Zero. El seu debut discogràfic va arribar a mitjan anys 70, però va ser amb Sei bellissi maque Bertè va aconseguir el primer gran impacte popular. La cançó, carregada d’intensitat emocional autobiogràfica, la va situar al centre de l’escena musical. Poc després, el seu estil es va allunyar del pop convencional per explorar nous territoris sonors. Bertèva ser una de les primeres artistes italianes a incorporar el reggae i el funk a la música popular del país. Amb E la luna bussòva introduir ritmes jamaicans en un mercat avesat a fórmules molt més tradicionals, i va ser pionera d’una sonoritat nova i arriscada. Anys més tard, èxits com In alto mare i Non sono una signora consolidarien la seva imatge de dona lliure, provocadora i radicalment moderna. La seva vida sentimental també va ocupar sovint titulars. Especialment mediàtic va ser el seu matrimoni amb el tennista suec Björn Borg, una relació tan glamurosa com turbulenta, que va acabar sent un altre episodi dolorós dins la seva biografia. Però el cop més durarriba amb la mort de Mia Martini el 1995. La desaparició de la germanava significar una ferida emocional que encara avui travessa la seva obra marcada per la memòria, la ràbia i la supervivència. La veu de Loredana és un dels seus grans trets distintius: aspra ivisceral, no busca la perfecció, sinó la veritat emocional. Cada interpretació sembla néixer de la pròpia experiència vital. Més que una cantant, Loredana Bertè és un símbol. Representa la dona que no ha acceptat mai el paper que li volien imposar, la veu que ha desafiat convencions morals, musicals i socials. I és aquesta fusió entre tragèdia i força el que fa de Loredana Bertè una veu eternament revolucionària.  

Llegir més »

Al tren 

L’agafo sovint el tren per anar i tornar de Barcelona a Girona, a la universitat, o a Figueres. Hi llegeixo, hi escric, hi dormo, però sobretot m’agrada mirar per la finestra el paisatge repetit i diferent, segons l’hora del dia, segons l’estació de l’any, i fer fotos. Admiro el Montseny enfarinat, o clapat del verd tendre de les fagedes, o coronat de núvols, a mig camí. Ressegueixo amb la mirada la línia sinuosa de les Gavarres amb Romanyà, tot arribant a Girona. Les arbredes de La Selva a tots dos costats de la via em fan badar sempre, tant si són nues d’hivern, com cobertes de cabelleres esponeroses a la primavera. El Montseny em porta el record dels meus pares que hi van néixer a redós, a Sant Celoni, i en van fer la seva muntanya màgica. Romanyà em fa pensar en els anys viscuts allà dalt, mitja Catalunya als peus, amb la vista des del mar a la cinta blanca dels Pirineus només amb una girada d’ulls, i les «postes de sol més carminades del món» just darrere el Montseny. Si el tren funciona, m’és un plaer viatjar-hi. El desgavell d’aquest hivern ens va trasbalsar.   L’escriptora Aurora Bertrana, segons ens explica a les Memòries fins al 1935, va fer, de joveneta, aquest trajecte d’anar i tornar de Girona a Barcelona perquè els seus pares, diu, «havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.»   Maria Àngels Anglada, al recull de narracions Nit de 1911, va descriure els seus viatges mensuals en tren, el Catalunya Exprés, de Figueres a Barcelona, per participar a les reunions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser membre des de l’any 1991 fins a la seva mort l’any 1999. A «Pentagrames» hi llegim: «La Laura i jo viatjàvem assegudes en sentit contrari a la marxa del tren: a mi, però, això no em fa res, així em dura encara més la visió del Canigó. Era blanc de neu, aquell matí, ho recordo, i ‘la neu de la muntanya resplendia’ contra el romaní blau del cel.» A la narració  «La meva amiga» hi recorda també els viatges a Portbou: «És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.»    Vet aquí el secret de tot plegat: el paisatge crida la mirada. Intento atrapar el moment precís que espero, mòbil en mà, com el caçador amb l’escopeta per encalçar la figura en moviment. Disparo i disparo i a vegades l’encerto i gaudeixo de la instantània desitjada i amb detalls no previstos, com la que il·lustra aquest text, que vaig fer l’any 2019, anant a Figueres.  

Llegir més »