Per Mariàngela Vilallonga
L’any 1962 Mercè Rodoreda va publicar la novel·la La plaça del Diamant. La va escriure al seu exili ginebrí. Hi descriu la Barcelona de la guerra civil, anys abans anys després, a través de la vida de la Colometa, que pateix els estralls de la destrucció, la mort del seu marit, la fam, i intenta sobreviure amb els seus dos fills petits.
En català tenim una frase feta: ser de suro. Vol dir ser incapaç de mostrar sentiments, de sentir emocions, no tenir sensibilitat. I, en conseqüència, no patir. En un moment de la novel·la de Rodoreda, Colometa interpreta excel·lentment la frase feta.
«I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro… perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg.»
Després de la mort d’Armand Obiols, Rodoreda s’instal·là a Romanyà de la Selva. Allà, va escriure els viatges de Viatges i flors. Al «Viatge al poble de la por» descriu el jardí de la casa El Senyal Vell, on vivia. Hi diu sobre l’alzina surera: «Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l’arbre l’abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari.»
En una entrevista que li feu Carmen Alcalde l’any 1976, Rodoreda explicà: «El meu arbre, per discret, per la seva fulla perenne, la soca rugosa de suro, és l’alzina sagrada. Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut. Em vaig trobar, doncs, davant d’un dels paisatges més dolços de Catalunya. Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau, a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.»
Si la Colometa de Rodoreda es va haver de fer de suro per tirar endavant, Rodoreda es va voler envoltar de suros a Romanyà de la Selva, per trobar la pau.
