Mai hauria imaginat que quan et dediqués el meu article ja no hi series per llegir-lo. Mai hauria imaginat que la teva passió per la vida i per compartir moments de felicitat absoluta, amb tothom, s’acabarien massa aviat. Però estaves en la meva llista de dones aquest any i seria injust no haver-ho fet. Un any que iniciem sense tu, amb tristesa primer i amb ràbia després, perquè hi ha coses que costen de pair i bona gent, com tu, hauria de viure mínim cent anys. Ets l’única persona que conec que mai he vist enfadada. No sé imaginar la teva cara fotent un moc. Angelical, tendresa pura i la màxima extensió de la simpatia. La teva manera de ser, el teu caràcter, la teva capacitat per fer sortir un somriure als altres i la teva elegància, abraçant sempre els colors de la roba amb els de les ulleres.
No només eres la consultora d’òptica més divertida i esbojarrada que he conegut mai, eres ànima pura, eres autenticitat, eres un exemple d’autoestima i confiança. Ajudaves a trobar les ulleres perfectes per fer-nos brillar i equilibrar la nostra personalitat amb la nostra imatge i identitat personal. La teva formació en relacions públiques i ganes contínues de seguir aprenent. El teu caràcter dinàmic, la teva generositat extraordinària, les teves habilitats per organitzar aquells sopars de dones empoderades i els teus moviments sexis quan ballàvem. Riallera a totes hores però responsable, eficient i treballadora com ningú.
Tu sempre deies que les ulleres són molt més que un accessori, que de fet són una extensió de qui som. Quanta raó!. Són un complement molt important perquè acaronen els nostres ulls, la nostra mirada personal i les emocions del moment. Les ulleres i el món de l’òptica estan a un altre nivell des que tu i la Maria vareu crear MOMA. No oblidaré mai tots els moments compartits allà amb vosaltres. Ella i la teva família et varen organitzar una cerimònia de comiat molt emotiva, començant amb la cançó “sense tu” de Teràpia de Shock. La lletra sembla escrita per a tu “Els seus ulls són brillants i un somriure extravagant. Ja no hi és, l’he perduda, va marxar, lluny del meu abast i sempre estarà al meu cor”. Mònica sempre estaràs al meu cor i de moltíssimes persones. La teva empremta emocional és d’aquelles que no marxen mai.
Descansa en pau.
