Memòries femenines

Un recorregut per les memòries de grans autores com Rodoreda, Bertrana o Blixen. Escriure per endreçar la vida i preservar el record

Qui més qui menys té coses per explicar de la seva vida. D’això es nodreixen les autobiografies o les memòries que se solen escriure una vegada s’ha viscut en intensitat i en temps. Ja li va dir un editor a una jove Mercè Rodoreda: «Senyoreta, primer visqui i després escrigui». I Aurora Bertrana va deixar escrit: «El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa».

Hi ha qui escriu novel·les en les quals trasllada experiències pròpies com si fossin dels personatges que ha creat. Hi ha qui novel·la la seva vida directament, això que anomenen autoficció. I després hi ha qui decideix explicar la seva vida, sense ficcionar, probablement per deixar dita de primera mà la vida viscuda, abans que ho faci un biògraf. Fet i fet, però, tot és sempre literatura, encara que ho anomenem autobiografies o memòries.

Rodoreda només va publicar unes breus «Imatges d’infantesa» un any abans de morir. Víctor Català, nom de ploma de Caterina Albert, a Mosaic subtitulat Impressions literàries sobre temes domèstics, de 1946, també havia recuperat vivències de la seva infantesa.

Aurora Bertrana va ser pionera en el gènere memorialístic femení català, perquè va redactar les seves memòries durant els darrers anys de la seva vida: Memòries fins al 1935 i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, publicades el 1973 i el 1975, aquest ja pòstumament.

Qui també va escriure les seves memòries va ser l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany: Mala memòria publicada l’any 1987 i Això era i no era de 1989. L’autora francesa Marguerite Duras va publicar La vida material el mateix 1987, una confessió en forma de conversa.

Precursora de totes va ser la danesa Karen Blixen que usava el nom de ploma Isak Dinesen. Va escriure Out of Africa el 1937, traduïda com Memòries de l’Àfrica o Lluny d’Àfrica, famosa per la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford i Meryl Streep: «Jo tenia una plantació a l’Àfrica, als peus de la serra de Ngong…».

I ja que hem arribat al món del cinema, Nora Ephron, la guionista i directora de pel·lícules delicioses com Quan en Harry va trobar la Sally o Alguna cosa per recordar, va publicar No me’n recordo de res l’any 2010, unes memòries fragmentades i reflexions sobre la seva vida i el fet de ser dona, escrites amb molt sentit de l’humor.   

La cantant francesa Françoise Hardy, l’autora de Tous les garçons et les filles, aquella cançó que encaterinava les jovenetes de la meva edat, també va escriure les seves memòries Le Désespoir des singes… et autres bagatelles (2008). Si les voleu llegir, haureu de fer-ho en francès, perquè encara no hi ha traducció catalana. Tothom té el seu públic i el d’ella en català -iaies yé-yé- ja deu ser minoritari.

Escriure les memòries és endreçar la vida, per als que es queden, abans de començar a passar. Com aquell qui endreça els armaris i els calaixos. Proveu-ho, si sou de fer endreça. O llegiu les que us he suggerit.

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Calonge i Sant Antoni

Calonge i Sant Antoni uneixen història, mar i natura en una destinació única de la Costa Brava. Del castell medieval i la primera booktown de Catalunya a les platges, cales i vinyes de la DO Empordà, el municipi ofereix propostes per a tota la família durant tot l’any.

Llegir més »

Llegir a l’estiu 

L’estiu té una manera especial d’aturar el temps. Les hores s’allarguen, les rutines es relaxen i, entre banys de sol i tardes lentes, apareix una oportunitat que sovint durant l’any costa de trobar: la de llegir sense pressa.  Per als nens, la lectura d’estiu pot ser una porta oberta a la imaginació. Sense deures ni horaris estrictes, els llibres es converteixen en aventures que es llegeixen sota una ombra, a la platja o abans d’anar a dormir. Històries que desperten curiositat i que, sovint, deixen empremta per sempre.  Els joves troben en la lectura un espai propi, gairebé íntim, on connectar amb emocions, inquietuds i mons que amplien horitzons. L’estiu, amb el seu aire de llibertat, és el moment ideal per descobrir autors, sagues o relats que durant el curs passen desapercebuts.  I els adults? Sovint redescobreixen el plaer de llegir quan el rellotge deixa de marcar el ritme. Un llibre pendent, una novel·la que esperava el seu moment o aquell assaig deixat a mig fer es converteixen en companys de vacances.  Llegir a l’estiu no és només un hàbit: és una manera de viure l’estació amb més profunditat, de desconnectar del soroll i reconnectar amb un mateix.  Perquè, al final, cada pàgina és també una forma de viatge. 

Llegir més »

Loredana Bertè: Una veu revolucionària.

Loredana Bertè (1950) és una artista que ha convertit la sevapròpia vida en matèria musical. Rebel, intensa, incòmoda i inclassificable, la cantant italiana és una de les figures més poderosesde la música europea. La seva trajectòria, marcada per l’èxit, l’escàndol iel dolor personal, l’ha convertida en una icona de la llibertat artística i femenina. Va créixer en una família complexa, marcada per una disciplina severa. La seva infantesa no va ser fàcil: en diverses entrevistes i en la seva autobiografia (Traslocando: È andata così, publicada l’any 2015), ha explicat la duresa d’aquells primers anys, sobretot per la presència d’unpare autoritari i violent, una experiència que la marcaria i que, amb el temps, es transformaria en una font d’expressió artística. La seva història va unida a la de la seva germana gran, Mia Martini, una altra de les grans veus de la cançó italiana del segle XX,amb qui mantenia una relació còmplice d’admiració mútua. Quan la família es va traslladar a Roma després de la separació dels pares, Loredana va viure una etapa feliç. A Roma va començar la seva relació amb el món de l’espectacle. Primer com a ballarina, després com a actriu i corista, es va moure pels ambients més avantguardistes de la capital italiana. Va treballar al mític Piper Club, espai emblemàtic de la vida cultural romana dels anys 60 i 70, on va coincidir amb artistes com  Renato Zero. El seu debut discogràfic va arribar a mitjan anys 70, però va ser amb Sei bellissi maque Bertè va aconseguir el primer gran impacte popular. La cançó, carregada d’intensitat emocional autobiogràfica, la va situar al centre de l’escena musical. Poc després, el seu estil es va allunyar del pop convencional per explorar nous territoris sonors. Bertèva ser una de les primeres artistes italianes a incorporar el reggae i el funk a la música popular del país. Amb E la luna bussòva introduir ritmes jamaicans en un mercat avesat a fórmules molt més tradicionals, i va ser pionera d’una sonoritat nova i arriscada. Anys més tard, èxits com In alto mare i Non sono una signora consolidarien la seva imatge de dona lliure, provocadora i radicalment moderna. La seva vida sentimental també va ocupar sovint titulars. Especialment mediàtic va ser el seu matrimoni amb el tennista suec Björn Borg, una relació tan glamurosa com turbulenta, que va acabar sent un altre episodi dolorós dins la seva biografia. Però el cop més durarriba amb la mort de Mia Martini el 1995. La desaparició de la germanava significar una ferida emocional que encara avui travessa la seva obra marcada per la memòria, la ràbia i la supervivència. La veu de Loredana és un dels seus grans trets distintius: aspra ivisceral, no busca la perfecció, sinó la veritat emocional. Cada interpretació sembla néixer de la pròpia experiència vital. Més que una cantant, Loredana Bertè és un símbol. Representa la dona que no ha acceptat mai el paper que li volien imposar, la veu que ha desafiat convencions morals, musicals i socials. I és aquesta fusió entre tragèdia i força el que fa de Loredana Bertè una veu eternament revolucionària.  

Llegir més »