Qui més qui menys té coses per explicar de la seva vida. D’això es nodreixen les autobiografies o les memòries que se solen escriure una vegada s’ha viscut en intensitat i en temps. Ja li va dir un editor a una jove Mercè Rodoreda: “Senyoreta, primer visqui i després escrigui”. I Aurora Bertrana va deixar escrit: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”.
Hi ha qui escriu novel·les en les quals trasllada experiències pròpies com si fossin dels personatges que ha creat. Hi ha qui novel·la la seva vida directament, això que anomenen autoficció. I després hi ha qui decideix explicar la seva vida, sense ficcionar, probablement per deixar dita de primera mà la vida viscuda, abans que ho faci un biògraf. Fet i fet, però, tot és sempre literatura, encara que ho anomenem autobiografies o memòries.
Rodoreda només va publicar unes breus “Imatges d’infantesa” un any abans de morir. Víctor Català, nom de ploma de Caterina Albert, a Mosaic subtitulat Impressions literàries sobre temes domèstics, de 1946, també havia recuperat vivències de la seva infantesa.
Aurora Bertrana va ser pionera en el gènere memorialístic femení català, perquè va redactar les seves memòries durant els darrers anys de la seva vida: Memòries fins al 1935 i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya, publicades el 1973 i el 1975, aquest ja pòstumament.
Qui també va escriure les seves memòries va ser l’escriptora i política Maria Aurèlia Capmany: Mala memòria publicada l’any 1987 i Això era i no era de 1989. L’autora francesa Marguerite Duras va publicar La vida material el mateix 1987, una confessió en forma de conversa.
Precursora de totes va ser la danesa Karen Blixen que usava el nom de ploma Isak Dinesen. Va escriure Out of Africa el 1937, traduïda com Memòries de l’Àfrica o Lluny d’Àfrica, famosa per la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford i Meryl Streep: “Jo tenia una plantació a l’Àfrica, als peus de la serra de Ngong…”.
I ja que hem arribat al món del cinema, Nora Ephron, la guionista i directora de pel·lícules delicioses com Quan en Harry va trobar la Sally o Alguna cosa per recordar, va publicar No me’n recordo de res l’any 2010, unes memòries fragmentades i reflexions sobre la seva vida i el fet de ser dona, escrites amb molt sentit de l’humor.
La cantant francesa Françoise Hardy, l’autora de Tous les garçons et les filles, aquella cançó que encaterinava les jovenetes de la meva edat, també va escriure les seves memòries Le Désespoir des singes… et autres bagatelles (2008). Si les voleu llegir, haureu de fer-ho en francès, perquè encara no hi ha traducció catalana. Tothom té el seu públic i el d’ella en català -iaies yé-yé- ja deu ser minoritari.
Escriure les memòries és endreçar la vida, per als que es queden, abans de començar a passar. Com aquell qui endreça els armaris i els calaixos. Proveu-ho, si sou de fer endreça. O llegiu les que us he suggerit.
