LIZ TAYLOR: la tasca humana d’una gran artista

Liz Taylor no només va ser una icona del cinema, sinó també una de les primeres grans figures públiques a posicionar-se activament contra l’estigma del VIH/sida. En plena dècada dels 80, quan el silenci i la por dominaven el relat social, va utilitzar la seva fama per defensar els drets, la dignitat i la humanitat de les persones afectades, deixant un llegat moral que encara avui continua inspirant.

Hi ha estrelles que enlluernen i estrelles que il·luminen. Liz Taylor va fer les dues coses, però només la segona és la que importa quan els llums del plató s’apaguen i queda el silenci incòmode de la realitat. En un temps en què el glamour servia sovint d’escut i de distància, ella va optar per acostar-se. Tant, que va incomodar. Als anys 80, quan la sida era encara una paraula xiuxiuejada amb por, associada a culpa, càstig i homosexualitat, Liz Taylor va fer un gest radicalment senzill: va estimar públicament. Va posar cos, veu i nom a una comunitat que el món preferia ignorar. I ho va fer quan fer-ho tenia un cost real, no simbòlic.

Hollywood, que tant li devia, no li ho va perdonar del tot. La indústria que l’havia venerada com a deessa va començar a mirar-la amb desconfiança. Perquè Liz Taylor no només parlava: tocava. Abraçava homes malalts quan encara es creia que el contacte contagiava. Anava a hospitals. Repetia noms. Plorava morts. I sobretot, exigia responsabilitat política i científica.

El 1985 va ser una de les veus clau darrere la primera gala de recaptació de fons contra la sida, i el 1991 va fundar la Elizabeth Taylor AIDS Foundation (ETAF), una associació destinada a donar suport directe a persones afectades pel VIH/sida, especialment dins del col·lectiu LGTBIQ+, finançant atenció mèdica, prevenció i lluita contra l’estigma. No era caritat; era justícia.

La relació de Liz Taylor amb el món homosexual no va ser circumstancial ni oportunista. Venia de lluny, de l’amistat, de la complicitat, de la consciència que la diferència —sexual, corporal, vital— no és una amenaça sinó un mirall. Molts dels seus amics més estimats eren homes gais, molts d’ells morts massa joves. I ella es va negar a deixar-los desaparèixer també del relat.

En una època sense xarxes socials, sense hashtags, sense discursos prefabricats, Liz Taylor va fer activisme amb el cos i amb el prestigi. Va convertir la fama en eina i la vulnerabilitat en força. Va entendre que la sida no era només una malaltia, sinó un símptoma: del masclisme, de l’homofòbia, del silenci institucional. Potser per això encara avui incomoda. Perquè ens recorda que no n’hi ha prou amb declarar-se aliat; cal arriscar-se. Que estimar un col·lectiu marginat implica perdre privilegis. Que la humanitat, quan és real, no és mai neutra.

Liz Taylor no va salvar el món, però va salvar vides. I sobretot, va salvar la dignitat d’un temps que va preferir mirar cap a una altra banda. Això, al final, és molt més que una llegenda de Hollywood. És un llegat moral que, com els diamants que tant li agradaven, no s’apaga mai.

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Loredana Bertè: Una veu revolucionària.

Loredana Bertè (1950) és una artista que ha convertit la sevapròpia vida en matèria musical. Rebel, intensa, incòmoda i inclassificable, la cantant italiana és una de les figures més poderosesde la música europea. La seva trajectòria, marcada per l’èxit, l’escàndol iel dolor personal, l’ha convertida en una icona de la llibertat artística i femenina. Va créixer en una família complexa, marcada per una disciplina severa. La seva infantesa no va ser fàcil: en diverses entrevistes i en la seva autobiografia (Traslocando: È andata così, publicada l’any 2015), ha explicat la duresa d’aquells primers anys, sobretot per la presència d’unpare autoritari i violent, una experiència que la marcaria i que, amb el temps, es transformaria en una font d’expressió artística. La seva història va unida a la de la seva germana gran, Mia Martini, una altra de les grans veus de la cançó italiana del segle XX,amb qui mantenia una relació còmplice d’admiració mútua. Quan la família es va traslladar a Roma després de la separació dels pares, Loredana va viure una etapa feliç. A Roma va començar la seva relació amb el món de l’espectacle. Primer com a ballarina, després com a actriu i corista, es va moure pels ambients més avantguardistes de la capital italiana. Va treballar al mític Piper Club, espai emblemàtic de la vida cultural romana dels anys 60 i 70, on va coincidir amb artistes com  Renato Zero. El seu debut discogràfic va arribar a mitjan anys 70, però va ser amb Sei bellissi maque Bertè va aconseguir el primer gran impacte popular. La cançó, carregada d’intensitat emocional autobiogràfica, la va situar al centre de l’escena musical. Poc després, el seu estil es va allunyar del pop convencional per explorar nous territoris sonors. Bertèva ser una de les primeres artistes italianes a incorporar el reggae i el funk a la música popular del país. Amb E la luna bussòva introduir ritmes jamaicans en un mercat avesat a fórmules molt més tradicionals, i va ser pionera d’una sonoritat nova i arriscada. Anys més tard, èxits com In alto mare i Non sono una signora consolidarien la seva imatge de dona lliure, provocadora i radicalment moderna. La seva vida sentimental també va ocupar sovint titulars. Especialment mediàtic va ser el seu matrimoni amb el tennista suec Björn Borg, una relació tan glamurosa com turbulenta, que va acabar sent un altre episodi dolorós dins la seva biografia. Però el cop més durarriba amb la mort de Mia Martini el 1995. La desaparició de la germanava significar una ferida emocional que encara avui travessa la seva obra marcada per la memòria, la ràbia i la supervivència. La veu de Loredana és un dels seus grans trets distintius: aspra ivisceral, no busca la perfecció, sinó la veritat emocional. Cada interpretació sembla néixer de la pròpia experiència vital. Més que una cantant, Loredana Bertè és un símbol. Representa la dona que no ha acceptat mai el paper que li volien imposar, la veu que ha desafiat convencions morals, musicals i socials. I és aquesta fusió entre tragèdia i força el que fa de Loredana Bertè una veu eternament revolucionària.  

Llegir més »

Al tren 

L’agafo sovint el tren per anar i tornar de Barcelona a Girona, a la universitat, o a Figueres. Hi llegeixo, hi escric, hi dormo, però sobretot m’agrada mirar per la finestra el paisatge repetit i diferent, segons l’hora del dia, segons l’estació de l’any, i fer fotos. Admiro el Montseny enfarinat, o clapat del verd tendre de les fagedes, o coronat de núvols, a mig camí. Ressegueixo amb la mirada la línia sinuosa de les Gavarres amb Romanyà, tot arribant a Girona. Les arbredes de La Selva a tots dos costats de la via em fan badar sempre, tant si són nues d’hivern, com cobertes de cabelleres esponeroses a la primavera. El Montseny em porta el record dels meus pares que hi van néixer a redós, a Sant Celoni, i en van fer la seva muntanya màgica. Romanyà em fa pensar en els anys viscuts allà dalt, mitja Catalunya als peus, amb la vista des del mar a la cinta blanca dels Pirineus només amb una girada d’ulls, i les «postes de sol més carminades del món» just darrere el Montseny. Si el tren funciona, m’és un plaer viatjar-hi. El desgavell d’aquest hivern ens va trasbalsar.   L’escriptora Aurora Bertrana, segons ens explica a les Memòries fins al 1935, va fer, de joveneta, aquest trajecte d’anar i tornar de Girona a Barcelona perquè els seus pares, diu, «havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.»   Maria Àngels Anglada, al recull de narracions Nit de 1911, va descriure els seus viatges mensuals en tren, el Catalunya Exprés, de Figueres a Barcelona, per participar a les reunions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser membre des de l’any 1991 fins a la seva mort l’any 1999. A «Pentagrames» hi llegim: «La Laura i jo viatjàvem assegudes en sentit contrari a la marxa del tren: a mi, però, això no em fa res, així em dura encara més la visió del Canigó. Era blanc de neu, aquell matí, ho recordo, i ‘la neu de la muntanya resplendia’ contra el romaní blau del cel.» A la narració  «La meva amiga» hi recorda també els viatges a Portbou: «És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.»    Vet aquí el secret de tot plegat: el paisatge crida la mirada. Intento atrapar el moment precís que espero, mòbil en mà, com el caçador amb l’escopeta per encalçar la figura en moviment. Disparo i disparo i a vegades l’encerto i gaudeixo de la instantània desitjada i amb detalls no previstos, com la que il·lustra aquest text, que vaig fer l’any 2019, anant a Figueres.  

Llegir més »