En la narrativa italiana de les darreres dècades hi ha poques autores que hagin construït un univers tan coherent i alhora tan inquietant com Viola Di Grado. La seva literatura sembla desenvolupar-se en un territori fronterer, on les paraules deixen de ser eines fiables i les identitats es fragmenten. Els personatges de Di Grado viuen experiències traumàtiques i habiten formes de desconnexió tan profundes que afecten la manera de percebre el món.
Nascuda a Catània l’any 1987, Di Grado va créixer en un entorn familiar estretament vinculat a l’escriptura. L’estudi de les llengües i els sistemes de pensament de l’Àsia oriental va contribuir a configurar una mirada sensible a tot allò que escapa de les categories estables. Aquesta influència no és un simple decorat cultural, sinó una manera d’entendre la fragilitat del jo i la naturalesa esquiva de la realitat.
Des de la seva primera novel·la, Setanta acrílic trenta llana (2011), ja emergeixen les qüestions que definiran tota la seva producció. La història d’una jove atrapada en el dolor per la pèrdua del pare es converteix en una exploració de la ruptura dels vincles humans. El dolor no és només una experiència emocional, sinó una força capaç de desarticular la comunicació fins a convertir el silenci en l’únic espai possible de convivència.
A l’univers de Di Grado, les paraules rarament poden transmetre el que els personatges senten. Sovint són insuficients, defectuoses o incapaces d’establir ponts entre les persones. Per això la seva prosa, rica en imatges sorprenents i associacions inesperades, sembla buscar noves formes de significació allà on el llenguatge ordinari fracassa.
La mort constitueix una altra de les seves grans preocupacions. A Cuore cavo (2013), una veu narrativa situada més enllà de l’existència física observa el món des d’una perspectiva impossible. Lluny de plantejar la desaparició com un final tancat, l’autora la converteix en un estat ambigu que modifica la percepció del temps, de la memòria i de la pròpia consciència.
Les protagonistes de Di Grado experimenten alteracions físiques que reflecteixen fractures interiors. La carn es torna una superfície on queden inscrits els conflictes emocionals, les pors i les obsessions. Aquesta dimensió corporal, de vegades pròxima al grotesc o a l’estranyesa gòtica, permet a l’autora explorar les relacions entre identitat i vulnerabilitat.
Amb Bambini di ferro (2016), trasllada aquestes inquietuds a un escenari futurista on la tecnologia modifica els mecanismes de l’afecte. Més endavant, Fuoco al cielo (2019) aprofundeix en les ferides de la devastació ambiental i històrica, mentre que Fam blava (2022) —que vaig tenir el plaer de traduir al català per a Angle editorial— construeix una atmosfera onírica en una Xangai gairebé fantasmal.
Els personatges de Viola Di Grado viuen en una situació de desarrelament radical. Han perdut algú, alguna certesa o alguna forma de pertinença, i es mouen entre ruïnes emocionals. La seva literatura explora les esquerdes, els buits i les zones d’indefinició. Llegir-la significa acceptar aquesta incomoditat i entrar en una escriptura que qüestiona la solidesa de les paraules, la permanència dels cossos i fins i tot la continuïtat del subjecte.
