Hi ha un moment que arriba sense avisar. No és una crisi, ni una malaltia, ni una mala setmana. És simplement una tarda qualsevol en què et preguntes: “I ara, jo, qui soc?”
Carl Gustav Jung, el gran psiquiatra suís, va dedicar anys a entendre per què la meitat de la vida no és el principi del final, sinó precisament al revés. Per a ell, la joventut és l’època en què construïm cap a fora: la feina, la família, el lloc que ocupem al món. Però a partir dels quaranta, alguna cosa canvia. I canvia per bé.
Jung ho anomenava individuació: el procés pel qual, per fi, deixem de viure per als rols que ens han assignat —mare, filla, professional, parella— i comencem a habitar-nos de debò. No és egoisme. És maduresa.
La societat, massa sovint, ens ven la vellesa com un declivi. Però les dones de la nostra generació sabem que no és així. La cinquantena i la seixantena porten una cosa que la joventut no tenia: la llibertat de dir que no. De triar amb criteri. De saber, al fi, què ens nodreix i què ens buida.
Potser és el moment de rescatar allò que vam deixar aparcat —aquell projecte, aquella passió, aquella veu interior que vam silenciar “perquè no tocava”. Potser ara toca.
El temps no resta. Revela. I les gironines ho sabem prou bé: les millors històries d’aquesta terra sempre han tingut una protagonista que va florir tard, i amb més força.
