Vivim en un món dominat per les presses, les exigències, la necessitat constant de destacar, de mostrar, de tenir, de semblar… En aquest escenari, moltes persones viuen amb una sensació de no encaixar, com si la seva manera de ser no trobés el seu lloc. Sovint, el que porten dins no cap en la superficialitat dominant. I callen. En algun moment, algú, les etiquetarà com a introvertides. Una etiqueta carregada de prejudicis: que si son persones fredes, distants, poc socials, estranyes… Però la realitat pot ser ben diferent.
Hi ha persones que necessiten ser escoltades de debò. No jutjades, no etiquetades, no corregides. Persones que busquen algú que les entengui, que les orienti, que les sostingui emocionalment, encara que la seva manera de pensar, de sentir o de viure sigui diferent, peculiar o insegura. I massa sovint, en lloc d’empatia, reben crítiques. En lloc de comprensió, consignes. En lloc de presència, consells buits.
En alguns casos, aquella persona pot no ser realment introvertida. Simplement necessita sentir-se segura, confiar en qui té davant, saber que no serà jutjada ni malentesa. Quan l’ambient és prou acollidor, quan hi ha respecte i escolta real, es deixa anar i mostra una naturalesa viva, expressiva, fins i tot expansiva.
I si és introvertida de debò, quin problema hi ha?. Té dret a ser-ho sense sentir-se inferior ni inadequada. I si no ho és, però no parla per parlar, li costa expressar-se,o prefereix el silenci a la banalitat, també és un dret legítim. No és obligatori ser extravertit. No és obligatori agradar, destacar ni omplir espais amb paraules buides.
Encara que una persona s’hagi acostumat a la introversió -o al retraïment-, pot modificar-la si així ho desitja. Es pot treballar i millorar. Sovint, el pas clau no és forçar el canvi, sinó comprendre d’on prové aquesta manera de situar-se al món: experiències primerenques, inseguretats, ferides antigues, manca de validació. Quan s’enforteix l’autoestima i creix l’autoconfiança, també augmenta la sensació de seguretat interna. I amb ella, la llibertat d’expressar-se més, d’obrir-se quan ve de gust, o de continuar sent reservat, com una elecció plenament conscient.
A més, ser extravertit -contràriament al que sovint es ven com a sinònim d’èxit o de ser “guai”- pot ser, en alguns casos, una cuirassa, una manera d’amagar buits, pors o conflictes interns. No tot el que brilla és profund. No tothom que parli molt diu coses importants.
Potser ha arribat l’hora de deixar de categoritzar-ho tot, de dividir les persones en introvertides o extravertides, i començar a posar l’atenció en valors més essencials: la sensibilitat, l’autenticitat, la capacitat d’estimar, de pensar, de crear, de ser present.
