Icona feminista amb l'himne "Soc una dona"
Quan l’any 1972 les dones americanes van escoltar la cançó I Am Woman (Soc dona), alguna cosa es va desplaçar per sempre dins seu. La veu càlida però ferma de la cantant i actriu Helen Reddy (Melbourne, 1941) no només sonava a la ràdio: entrava a les cases. A la cançó, la Helen les animava a alliberar-se, a sortir de l’espai domèstic imposat, a aixecar el cap. Els deia que, com a dones, eren fortes i invencibles; que no els calia fingir submissió ni acceptar el silenci. Que els homes podien doblegar-les, però no trencar-les. I que la saviesa femenina —menystinguda des de feia segles— neix del dolor i de la resistència. La lluita per la igualtat de condicions entre sexes no només era evident: era urgent.
Helen Reddy va viatjar a Nova York el 1966 amb una història que s’assembla molt a la de tantes altres dones que ho han apostat tot per un somni. Venia de guanyar un concurs televisiu a Austràlia que li prometia una carrera musical internacional i un contracte amb la productora musical Mercury Records. Però el somni es va esquerdar tan bon punt va posar els peus a Amèrica. Amb la seva filla de només 3 anys, una maleta i 235 dòlars a la butxaca, es va trobar que la discogràfica se la treia de sobre amb una frase tan habitual com desoladora: «Ja tenim moltes veus femenines».
Els anys següents van ser durs. Durant 4 anys va sobreviure entre actuacions menors, feines precàries i el rebuig sistemàtic d’una trentena de companyies discogràfiques. En una indústria profundament masclista, les dones no només havien de cantar bé: havien d’encaixar en un motlle estret, ser agradables, no incomodar. Reddy, mare soltera i amb una personalitat forta, no encaixava. Però va persistir. I el 1971, finalment, Capitol Records li va oferir un contracte. El que semblava una oportunitat tardana es convertiria, poc després, en un terratrèmol cultural: la Helen va ser la vocalista més venuda del món els anys 1973 i 1974, malgrat el tarambana del seu mànager i marit, Jeff Wald.
I Am Woman va veure la llum en un moment clau: la segona onada del feminisme que començava a fer-se sentir amb força, fins aleshores dominada gairebé en exclusiva per veus masculines. Helen Reddy volia reflectir l’orgull de ser dona a I Am Woman, un tema que es va convertir en himne per al moviment feminista. Helen Reddy volia reflectir l’orgull de ser dona en una cançó que parlés d’experiència compartida, de caigudes i renaixements. El resultat va ser un tema senzill però contundent, amb una lletra que funcionava com una declaració de principis. No era una cançó d’amor ni una balada trista: era un crit col·lectiu.
L’èxit va ser immediat. El 1972, I Am Woman va arribar al número 1 de les llistes d’èxits als Estats Units, convertint Reddy en la primera australiana a aconseguir-ho. L’any següent va guanyar el Grammy a la millor interpretació vocal femenina de pop, i en recollir el premi va dedicar-lo «a Déu, perquè ho fa tot possible, i a les dones, perquè ho fan tot possible». La frase, aparentment innocent, va provocar crítiques i burles en alguns sectors, però va consolidar encara més la seva imatge com a símbol d’un feminisme que no demanava permís.
Helen Reddy va morir el 2020, però la seva veu continua ressonant. I Am Woman no és només una cançó d’una època concreta: és un recordatori que cada avenç ha estat conquerit, que res no ha estat regalat. Avui, escoltar-la és tornar a sentir aquella certesa que va sacsejar tantes vides: que ser dona no és una debilitat, sinó una força. I que dir-ho en veu alta, encara ara, continua sent un acte radical.
