En general , el benestar per a gent gran no és fruit d’una única acció, sinó d’un conjunt d’accions i una manera d’entendre la cura de forma global, humana i respectuosa amb la història de vida de cada persona. En concret a la residència, des de la meva experiència com a directora, el veritable repte és convertir la residència en una llar, no només en un lloc d’atenció, i aconseguir que les persones residents tinguin una bona qualitat de vida a tots nivells.
Les activitats hi tenen un paper clau. No es tracta només d’omplir el temps, sinó de donar sentit al dia a dia: tallers de memòria que estimulen, exercici físic adaptat que manté l’autonomia, sortides que reconnecten amb l’entorn. Tant les propostes grupals com les individualitzades responen a una mateixa idea: cada persona és única i necessita ser mirada com a tal.
Però si hi ha un element essencial, són les relacions humanes. El vincle entre professionals i residents, basat en la confiança i el respecte, és el que realment sosté el benestar emocional, però el paper de la família és insubstituïble.
Els vincles familiars aporten identitat i seguretat al resident. Quan una persona ingressa en una residència, hi ha el perill que la persona se senti abandonada i precisament per aquest motiu, el poder mantenir el contacte amb els seus és essencial per preservar aquesta identitat i evitar sentiments de solitud, que poden afectar negativament la salut emocional i física. La residencia ha d’esdevenir la llar del resident i per tant la relació amb la família ha de continuar com quan el resident estava a casa.
En definitiva, el benestar no es programa: es construeix cada dia, amb petites accions i grans complicitats.
