Especial Pirineus 

Els Pirineus de Girona son un territori on trobem: natura, història i identitat. En aquest Especial Pirineus trobareu què fer i què visitar.
GIDONA-Especial pirineus
GIDONA-Especial pirineus
GIDONA-Especial pirineus

Els Pirineus de Girona són un territori on la natura, la història i la identitat conviuen en equilibri. Una terra de contrastos, modelada pel pas del temps i per la relació íntima entre l’home i el paisatge, que ofereix molt més que muntanyes: ofereix vivències. Des de valls profundes i frondoses fins a cims que s’alcen amb força, aquest espai és un refugi per a qui busca calma, autenticitat i connexió amb l’entorn. 

Aquest racó del nord del país conserva pobles amb ànima, carrers empedrats i places on el temps sembla avançar a un altre ritme. Nuclis petits, sovint poc coneguts, que expliquen històries de tradicions arrelades, d’oficis antics i d’una manera de viure vinculada a la terra. Cada poble té el seu caràcter, la seva gastronomia, la seva arquitectura i la seva manera d’entendre el dia a dia, convertint cada visita en una descoberta única. 

Els Pirineus de Girona també són un escenari privilegiat per als amants de l’activitat a l’aire lliure. Camins que conviden a caminar sense presses, rutes que travessen boscos i prats, rius que marquen el ritme de la vall i espais naturals que canvien de color amb cada estació. Tant si es busca aventura com si es prefereix una experiència pausada, aquest territori s’adapta a tots els ritmes i interessos. 

Alhora, és una destinació que desperta els sentits. Productes locals, cuina de muntanya, sabors intensos i propostes que neixen del respecte pel territori. Tot plegat configura una experiència completa, on el paisatge no només es mira, sinó que es viu, s’escolta i es degusta. 

Aquesta sèrie de reportatges neix amb la voluntat d’explorar els Pirineus de Girona des de dins: descobrir pobles amb encant, recomanar què visitar i proposar què fer per gaudir del territori amb mirada curiosa i respectuosa. Un viatge per apropar-nos a l’essència d’un espai que, un cop el coneixes, sempre et convida a tornar. 

QUÈ FER

L’hivern als Pirineus de Girona transforma el paisatge en un escenari serè i imponent, on la neu, el silenci i la llum creen una atmosfera única. És una època ideal per viure la muntanya d’una altra manera, amb propostes que van molt més enllà de l’esquí i que permeten connectar amb el territori des de diferents mirades. 

Les activitats de neu són, sens dubte, una de les grans protagonistes. Les estacions com Vall de Núria, Vallter o La Molina ofereixen opcions per a tots els nivells, tant per a l’esquí alpí com per al nòrdic. A més, les rutes amb raquetes de neu són una alternativa accessible i molt recomanable per descobrir boscos i valls nevades sense necessitat de gran experiència prèvia. 

L’hivern també és un bon moment per gaudir dels pobles de muntanya amb calma. Passejar pels carrers de pedra, entrar en petites botigues locals o seure a una plaça amb un cafè calent permet descobrir el ritme pausat d’aquesta època de l’any. Pobles com Queralbs, Setcases o Beget mostren una bellesa especial sota la neu, amb un ambient acollidor i autèntic. 

Per als qui busquen benestar i desconnexió, el Pirineu gironí ofereix espais ideals per al descans. Allotjaments rurals, hotels amb encant i propostes de turisme de salut conviden a baixar el ritme, llegir davant la llar de foc o gaudir de tractaments relaxants després d’un dia a l’aire lliure. 

La gastronomia d’hivern és un altre dels grans atractius. Plats de cullera, carns de proximitat, embotits artesans i cuina de muntanya reconforten el cos i formen part de l’experiència. Menjar en un restaurant local o en una fonda tradicional és una manera directa de conèixer la cultura del territori. 

Finalment, l’hivern als Pirineus de Girona és perfecte per viure la natura amb respecte i silenci. Observació del paisatge, fotografia, petites excursions o simplement contemplar la neu caient són activitats que connecten amb una manera de viure més conscient. 

Els Pirineus de Girona a l’hivern no són només una destinació, sinó una experiència. Un lloc on el fred convida a aturar-se, mirar al voltant i descobrir que la muntanya, també en silenci, té molt a oferir. 

GIDONA-Especial pirineus
GIDONA-Especial pirineus
GIDONA-Especial pirineus
QUÈ VISITAR

Els Pirineus de Girona amaguen un patrimoni cultural i històric de gran valor, sovint integrat de manera natural en el paisatge. Visitar aquest territori és també descobrir esglésies romàniques, museus singulars i espais d’interès que expliquen la història, les creences i la manera de viure de les comunitats de muntanya al llarg dels segles. 

GIDONA-Especial Pirineus
GIDONA-Especial Pirineus

El romànic pirinenc és un dels grans tresors de la zona. Esglésies com Sant Jaume de Queralbs, amb el seu pòrtic esculpit, o Sant Cristòfol de Beget, perfectament integrada al poble, són exemples clars d’un estil auster però profundament expressiu. També destaca el Monestir de Sant Pere de Camprodon, un dels conjunts monàstics més importants del Pirineu gironí, que conserva l’esperit medieval del territori. 

Un altre punt imprescindible és la Vall de Núria, no només per la seva bellesa natural, sinó també pel seu santuari, un espai de gran significat espiritual i cultural. L’arribada amb cremallera ja forma part de l’experiència i permet entendre la relació històrica entre la vall i els seus visitants. 

Pel que fa als museus, el Museu Etnogràfic de Ripoll ofereix una visió molt completa de la vida tradicional a les valls pirinenques: oficis, festes, indumentària i costums. A Llívia, el Museu Municipal acull la Farmàcia Esteve, considerada una de les més antigues d’Europa, un espai únic per entendre la història de la medicina i del poble. 

Els castells i miradors també formen part del recorregut cultural. Les restes del castell de Llívia o diversos punts elevats repartits per la Cerdanya i el Ripollès permeten contemplar el territori i entendre’n l’estratègia defensiva antiga. Igualment, els nuclis històrics de pobles com Puigcerdà o Camprodon conserven places, muralles i edificis que val la pena descobrir a peu. 

Finalment, els Pirineus de Girona compten amb espais d’interès natural i cultural combinats, com antics camins ramaders, ermites aïllades o ponts medievals, que connecten patrimoni i paisatge en una mateixa visita. 

Visitar els Pirineus de Girona és, així, un viatge que va més enllà del paisatge. És una invitació a descobrir la història escrita en pedra, a entendre el territori a través dels seus espais i a viure la cultura de muntanya des de l’autenticitat i el respecte.

GIDONA-Especial Pirineus

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Loredana Bertè: Una veu revolucionària.

Loredana Bertè (1950) és una artista que ha convertit la sevapròpia vida en matèria musical. Rebel, intensa, incòmoda i inclassificable, la cantant italiana és una de les figures més poderosesde la música europea. La seva trajectòria, marcada per l’èxit, l’escàndol iel dolor personal, l’ha convertida en una icona de la llibertat artística i femenina. Va créixer en una família complexa, marcada per una disciplina severa. La seva infantesa no va ser fàcil: en diverses entrevistes i en la seva autobiografia (Traslocando: È andata così, publicada l’any 2015), ha explicat la duresa d’aquells primers anys, sobretot per la presència d’unpare autoritari i violent, una experiència que la marcaria i que, amb el temps, es transformaria en una font d’expressió artística. La seva història va unida a la de la seva germana gran, Mia Martini, una altra de les grans veus de la cançó italiana del segle XX,amb qui mantenia una relació còmplice d’admiració mútua. Quan la família es va traslladar a Roma després de la separació dels pares, Loredana va viure una etapa feliç. A Roma va començar la seva relació amb el món de l’espectacle. Primer com a ballarina, després com a actriu i corista, es va moure pels ambients més avantguardistes de la capital italiana. Va treballar al mític Piper Club, espai emblemàtic de la vida cultural romana dels anys 60 i 70, on va coincidir amb artistes com  Renato Zero. El seu debut discogràfic va arribar a mitjan anys 70, però va ser amb Sei bellissi maque Bertè va aconseguir el primer gran impacte popular. La cançó, carregada d’intensitat emocional autobiogràfica, la va situar al centre de l’escena musical. Poc després, el seu estil es va allunyar del pop convencional per explorar nous territoris sonors. Bertèva ser una de les primeres artistes italianes a incorporar el reggae i el funk a la música popular del país. Amb E la luna bussòva introduir ritmes jamaicans en un mercat avesat a fórmules molt més tradicionals, i va ser pionera d’una sonoritat nova i arriscada. Anys més tard, èxits com In alto mare i Non sono una signora consolidarien la seva imatge de dona lliure, provocadora i radicalment moderna. La seva vida sentimental també va ocupar sovint titulars. Especialment mediàtic va ser el seu matrimoni amb el tennista suec Björn Borg, una relació tan glamurosa com turbulenta, que va acabar sent un altre episodi dolorós dins la seva biografia. Però el cop més durarriba amb la mort de Mia Martini el 1995. La desaparició de la germanava significar una ferida emocional que encara avui travessa la seva obra marcada per la memòria, la ràbia i la supervivència. La veu de Loredana és un dels seus grans trets distintius: aspra ivisceral, no busca la perfecció, sinó la veritat emocional. Cada interpretació sembla néixer de la pròpia experiència vital. Més que una cantant, Loredana Bertè és un símbol. Representa la dona que no ha acceptat mai el paper que li volien imposar, la veu que ha desafiat convencions morals, musicals i socials. I és aquesta fusió entre tragèdia i força el que fa de Loredana Bertè una veu eternament revolucionària.  

Llegir més »

Al tren 

L’agafo sovint el tren per anar i tornar de Barcelona a Girona, a la universitat, o a Figueres. Hi llegeixo, hi escric, hi dormo, però sobretot m’agrada mirar per la finestra el paisatge repetit i diferent, segons l’hora del dia, segons l’estació de l’any, i fer fotos. Admiro el Montseny enfarinat, o clapat del verd tendre de les fagedes, o coronat de núvols, a mig camí. Ressegueixo amb la mirada la línia sinuosa de les Gavarres amb Romanyà, tot arribant a Girona. Les arbredes de La Selva a tots dos costats de la via em fan badar sempre, tant si són nues d’hivern, com cobertes de cabelleres esponeroses a la primavera. El Montseny em porta el record dels meus pares que hi van néixer a redós, a Sant Celoni, i en van fer la seva muntanya màgica. Romanyà em fa pensar en els anys viscuts allà dalt, mitja Catalunya als peus, amb la vista des del mar a la cinta blanca dels Pirineus només amb una girada d’ulls, i les «postes de sol més carminades del món» just darrere el Montseny. Si el tren funciona, m’és un plaer viatjar-hi. El desgavell d’aquest hivern ens va trasbalsar.   L’escriptora Aurora Bertrana, segons ens explica a les Memòries fins al 1935, va fer, de joveneta, aquest trajecte d’anar i tornar de Girona a Barcelona perquè els seus pares, diu, «havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.»   Maria Àngels Anglada, al recull de narracions Nit de 1911, va descriure els seus viatges mensuals en tren, el Catalunya Exprés, de Figueres a Barcelona, per participar a les reunions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser membre des de l’any 1991 fins a la seva mort l’any 1999. A «Pentagrames» hi llegim: «La Laura i jo viatjàvem assegudes en sentit contrari a la marxa del tren: a mi, però, això no em fa res, així em dura encara més la visió del Canigó. Era blanc de neu, aquell matí, ho recordo, i ‘la neu de la muntanya resplendia’ contra el romaní blau del cel.» A la narració  «La meva amiga» hi recorda també els viatges a Portbou: «És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.»    Vet aquí el secret de tot plegat: el paisatge crida la mirada. Intento atrapar el moment precís que espero, mòbil en mà, com el caçador amb l’escopeta per encalçar la figura en moviment. Disparo i disparo i a vegades l’encerto i gaudeixo de la instantània desitjada i amb detalls no previstos, com la que il·lustra aquest text, que vaig fer l’any 2019, anant a Figueres.  

Llegir més »