Hi ha un moment del dia en què el soroll s’apaga. La casa queda en silenci. El telèfon no vibra. I apareix una sensació estranya, difícil d’explicar. No és tristesa exactament, tampoc és angoixa. És una mena de buit que només fa ressò quan no hi ha ningú. Sembla venir de l’absència dels altres, a vegades ho confonem amb fracàs, però i si és falta de connexió amb una mateixa?
Estar sola no és el mateix que sentir-se sola. Hi ha espais on escollim aquesta solitud, una que ens serveix com a espai de recàrrega, d’autoconeixement. Però l’altre, aquella soledat patida, és una experiència emocional de desconnexió sovint desagradable, és aquell sentiment de soledat que tenim tot i estar envoltades de gent.
Tens la capacitat d’estar sola? Segurament sí, però a vegades no ens arrisquem a provar-ho, ja que socialment no és ben rebut, sobretot quan nosaltres, les dones, hem rebut el rol de cuidar, sostenir, estar disponibles. Però estar sola no és quelcom negatiu, no és indicador de què alguna cosa falla, de no ser estimades, al contrari, és maduresa emocional.
I com és que ens costa tant? Por, al silenci, a estar constantment confrontant pensaments que aturem fent activitats constants. Parar implica preguntar si estem bé amb la vida que tenim, si ens sentim estimades, si estem satisfetes. Validació, aquella necessitat constant de rebre missatges o paraules de reconeixement, és aquesta dependència emocional subtil. Quan l’autoestima ens condiciona i depèn del nostre rol de mare, parella, professional, amiga, qui som quan no estem exercint cap rol? No se’ns ha ensenyat a sostenir des de qui som, hem après a sostenir des del que fem pels altres.
Tot i això, la solitud també pot ser un espai de creixement, construint una relació segura amb una mateixa. Aprendre a estar sola no vol dir aïllar-se, vol dir escollir des del desig i no des de la necessitat, implica no haver d’omplir tots els buits amb soroll, ni acceptar relacions per por a la soledat. Podem escoltar les nostres necessitats, revisar límits, detectar allò que ens nodreix, recuperar el que desitgem.
Aquesta capacitat es construeix, buscant espais de solitud voluntària, estant, no produint. Petites accions com un passeig sense auriculars, un cafè sola. Fer accions des de la connexió, des del que m’apropa a mi, no des de l’evasió. També podem revisar les nostres creences en base a la solitud, com “estic sola perquè no soc suficient” o “necessito algú per sentir-me completa”.
Podem començar per canviar el “Com deixo de sentir-me sola?” al “Quina part de mi necessita ser escoltada?”
Avril Fortià
Psicòloga Clínica
Centre Mas Ferriol
