Durant molts anys, com passa amb la majoria de les dones artistes, Marie-Louise Élisabeth Vigée Le Brun (París, 1755-1842) va ser una de les grans absents de les enciclopèdies d’art. Cal remarcar que és una de les pintores més importants del seu segle (al llarg de la vida va pintar un miler de retrats i dues-centes pintures de paisatges, tot i que la majoria s’han perdut), però la Il·lustració preferia proclamar les virtuts de Fragonard perquè era home. El treball de Vigée va ser molt apreciat per les corts europees, fins al punt que nobles i reialesa es disputaven l’honor de ser immortalitzats pel seu pinzell. Es diu que la reina Maria Antonieta, després de veure el primer retrat que li va fer, no va voler que la retratés ningú més.
Élisabeth Vigée Le Brun no només va destacar per les seves qualitats artístiques, sinó també per la independència i l’autoritat que va exercir en la seva professió. La pintora va tenir sort, perquè va néixer en una família acomodada molt relacionada amb el món de l’art i vinculada també amb la monarquia, condició que va afavorir la seva admissió a l’Acadèmia de Belles Arts. La independència de Vigée es va veure truncada durant un temps a causa del seu marit, el marxant d’art Jean-Baptiste Le Brun, que li administrava els beneficis econòmics i se’ls gastava a la taverna. Aviat ella va agafar les regnes de la seva pròpia gestió econòmica, una actitud desafiant i innovadora en una època en què les dones no podien disposar dels seus diners perquè pares, germans o marits eren els encarregats de controlar-ho tot.
Quan esclata la Revolució Francesa (1789), la pintora no té més remei que fugir de França amb la seva filla Julie, de nou anys. El periple de l’exili li va permetre realitzar estades a Itàlia, Àustria o Rússia, experiències vitals que recolliria a les seves memòries, titulades Souvenirs, la lectura de les quals és essencial per entendre tant el caràcter revolucionari de la seva obra com de la seva forta personalitat. No pas un caràcter polític, sinó de determinació com a artista que no es va voler cenyir a la mena de pintura que s’esperava d’una dona, sinó que les seves activitats pictòriques i la seva actitud contundent li van permetre focalitzar els retrats en la pintura d’història, acudint de manera constant a l’Antiguitat clàssica i, en especial, a la mitologia.
La pintura d’Élisabeth Vigée Le Brun és la d’una jove de gran determinació, que abans dels vint anys ja havia assolit una fama tremenda gràcies als seus retrats, que combinaven la semblança física amb la idealització del model, en la línia de la tradició cortesana que aleshores estava en boga. Va ser molt més que «la pintora de la reina», etiqueta absurda amb què se la sol conèixer dins els cercles artístics. Per últim cal recordar que en aquella època es prohibia a les dones assistir a classes de pintura al natural (models despullats) de l’Acadèmia i, per tant, no podien adquirir coneixements d’anatomia.
Anna Carreras i Aubets
