Una nit més conto els tic-tacs del rellotge mentre intento aconseguir dormir unes hores abans de tornar a començar el dia. Estic cansada, molt cansada, però l’ansietat s’ha assegut al llit amb mi i em fa repassar cada error, cada possibilitat, cada por. Cada pensament pesa, cada minut s’estira i sembla que dormir només està permès a la resta. Miro el rellotge per quarta vegada, només han passat deu minuts.
Demà serà un dia llarg, però el meu cap no entén d’horaris. Quan el món dorm, l’ansietat troba el moment perfecte per despertar-se i desesperar-me generant escenaris possibles on no paro de cometre errors. Les hores es van acumulant i l’ansietat comença a convertir qualsevol pensament petit en una urgència, qualsevol record en una advertència. Tot està bé, en el seu lloc, i, així i tot, sembla que tot està a punt de passar.
No només no puc dormir, l’insomni es barreja amb l’ansietat i s’alimenten l’un a l’altre, creant un cercle difícil de trencar. Dormir de manera tan desestructurada no només esgota al cos també intensifica l’ansietat. Però sé que no és una experiència estranya ni individual, més persones es troben ara mateix en el mateix estat que jo. Des de diferents llits, mirem la foscor amb els ulls oberts i analitzem cada detall dels pensaments que ens passen descontroladament pel cap.
No és la primera nit que em passa, ni la segona. Amb el temps he entès que no es tracta d’obligar-se a dormir, sinó de crear un espai on el descans pugui aparèixer. Abans de dormir deixo el mòbil lluny del llit, encara que el cos em demani mirar uns vídeos fins a quedar-me adormida. Procuro respirar lentament, sense estar esperant un miracle que em faci quedar adormida en trenta segons. I sobretot, intento acceptar que no passa res si em quedo deserta, ningú m’obliga a dormir, he d’acceptar que potser aquesta nit no serà perfecta i potser no dormiré les hores que necessitaria, però estaré tranquil·la i així el descans potser arribarà en algun punt de la nit.
La son no sempre arriba quan nosaltres volem, però a vegades apareix quan deixem de perseguir-lo. I encara que l’ansietat no desaparegui del tot, aprendre a tractar-la amb paciència ja és una forma de descans. Descansar no sempres significa dormir vuit hores seguides. A vegades vol dir deixar de lluitar contra la nit, deixar de exigir-se calma immediata. Potser el veritable descans comença quan ens parlem amb una mica més de suavitat, fins i tot a altes hores de la nit.
