Hi ha còctels que neixen per accident i acaben convertint-se en llegenda. El Sidecar és un d’aquests. La seva història exacta ningú no la pot certificar del tot, i potser és millor així: les bones llegendes no necessiten actes notarials. El que sí que se sap és que va aparèixer als bars de París i Londres cap als anys vint del segle passat, en plena efervescència del període d’entreguerres, quan els americans fugien de la Prohibició i els europeus aprenien a beure amb estil.
El nom fa referència al sidecar de les motocicletes, aquell cistell lateral on s’asseia el passatger. Una metàfora perfecta: el còctel té un ingredient principal—el cognac— i dos acompanyants que, sense ser protagonistes, ho canvien tot. El triple sec, normalment Cointreau, hi aporta la dolçor càlida dels cítrics. El suc de llimona fresca hi posa el contrapunt àcid que ho equilibra. Tres elements, una sola conversa.
La proporció clàssica és dos parts de cognac, una de triple sec i una de suc de llimona, agitat enèrgicament amb gel i servit en copa de còctel amb la vora escarxofada de sucre. Però aquí és on comença el debat entre els aficionats: sucre sí o sucre no? Copa freda o a temperatura ambient? Cognac jove o envellit? Cada bartender té la seva resposta, i totes solen ser bones si el producte és de qualitat.
Perquè el Sidecar no perdona ingredients mediocres. Un cognac pla o un suc de llimona de tetrabric el converteixen en una beguda vulgar. Amb bons productes, en canvi, és un còctel d’una elegància discreta i profunda, d’aquells que no criden però que tothom recorda.
Al món de la cocteleria clàssica, el Sidecar ocupa el lloc que mereix: el d’un clàssic sense data de caducitat.
