Hi ha una cosa que les dones sabem de sobres i que, malgrat tot, continuem havent de demostrar cada dia: que som capaces. No de manera abstracta ni estadística. De manera concreta, quotidiana, a vegades extenuant. Sabem liderar equips, prendre decisions difícils, gestionar crisis i, de passada, recordar que avui toca portar el nen al metge. Ho fem. Ho hem fet sempre. I tot i així, el món segueix actuant com si fos una sorpresa.
El lideratge femení no és una tendència ni una moda corporativa. És una realitat que existeix malgrat els obstacles, no gràcies al sistema. I és hora de dir-ho sense eufemismes: el problema no som nosaltres. Mai ho hem estat.
Durant dècades, el debat s’ha centrat en com han d’adaptar-se les dones per tenir èxit en entorns dissenyats per a d’altres. Més seguretat en un mateixa. Més assertivitat. Més presència. Com si la qüestió fos un dèficit personal i no una arquitectura social profundament esbiaixada. Se’ns ha demanat que entrem en espais que no han estat pensats per a nosaltres i que, a més, ho fem somrient i sense queixar-nos massa.
Però alguna cosa està canviant. Lentament, amb resistències, però canviant. Les dones de la nostra generació han après a identificar el que durant anys s’ha intentat fer-los creure que era normal: la culpa permanent de no arribar a tot, la doble jornada invisible, el sostre de vidre disfressat de mèrit. I han après, sobretot, a dir que no. No com a acte de rebel·lia, sinó com a acte de salut.
Perquè el lideratge real no és acumular càrrecs ni aparèixer en llistes. És tenir criteri propi i defensar-lo. És construir entorns on els altres —homes i dones— puguin créixer. És saber que la força no s’oposa a l’empatia, sinó que n’és la forma més madura. Les dones que lideren avui ho saben millor que ningú, perquè han hagut d’aprendre-ho mentre jugaven amb regles que no havien escrit.
El repte ja no és demostrar que podem. Això ja està demostrat, amb escreix. El repte és deixar de tolerar estructures que ens obliguen a demostrar-ho una vegada i una altra, com si cada generació hagués de tornar a guanyar el mateix terreny. El canvi de debò comença quan una nena creix sense haver d’escollir entre ser ambiciosa i ser estimada. Quan les empreses mesuren resultats sense aplicar un biaix invisible al cognom o al gènere. Quan el lideratge deixa de tenir adjectius.
Mentre això no arribi, seguirem aquí. Empenyent, construint, reivindicant. No per demostrar res. Sinó perquè és just. I perquè, senzillament, toca.



