L’elegància destil·lada
Hi ha còctels que no només es beuen, sinó que es representen. El Dry Martini n’és l’exemple més clar: una copa que concentra història, ritual i caràcter. Minimalista en aparença, però profund en simbolisme, és considerat un dels còctels més influents del segle XX.
El seu origen no és del tot clar, però una de les teories més acceptades situa el naixement del precursor del Dry Martini a San Francisco, l’any 1862, en un hotel proper a la localitat de Martínez. Allà, abans d’agafar el ferri nocturn, els clients prenien un còctel a base de ginebra, vermut italià dolç, licor de cirera i bitter. Aquella recepta, lluny del que avui coneixem, va evolucionar amb el temps cap a una versió més seca i refinada.
Ja a principis del segle XX, a Nova York, el Dry Martini comença a definir-se tal com l’entenem avui: ginebra seca, vermut francès sec i una elaboració molt més austera. La Llei Seca als Estats Units va contribuir decisivament a la seva popularització, ja que la ginebra era relativament fàcil de produir de manera clandestina. El còctel va acabar convertint-se en símbol d’estatus, sofisticació i modernitat.
Figures com Franklin D. Roosevelt, que va brindar amb un Dry Martini per celebrar la fi de la prohibició, o James Bond, que el va immortalitzar amb el famós “shaken, not stirred”, van consolidar-ne la llegenda. Tot i això, els puristes defensen que un Dry Martini s’ha de remenar suaument (stirred) per preservar la seva claredat i estructura.
El debat sobre la proporció ideal de vermut continua obert, però tots coincideixen en una cosa: un bon Dry Martini és potent, directe i no admet concessions. Un còctel que demana respecte… i moderació.
Recepta del Dry Martini clàssic
Ingredients:
- 6 cl de ginebra seca
- 1,5 cl de vermut sec
- Gel
- Oliva verda o twist de llimona
Elaboració:
Remena la ginebra i el vermut amb gel en un got mesclador. Cola en una copa de còctel ben freda. Decora amb una oliva o una pell de llimona.
