Calonge i Sant Antoni

Calonge i Sant Antoni uneixen història, mar i natura en una destinació única de la Costa Brava. Del castell medieval i la primera booktown de Catalunya a les platges, cales i vinyes de la DO Empordà, el municipi ofereix propostes per a tota la família durant tot l’any.

CALONGE I SANT ANTONI, EL MUNICIPI QUE VIU ENTRE EL CASTELL I LA MAR 

A la Costa Brava hi ha pobles que t’obliguen a triar entre muntanya i platja. Calonge i Sant Antoni no. Aquest municipi del Baix Empordà ha fet de la dualitat la seva senya d’identitat: d’una banda, el nucli medieval de Calonge, enfilat en un turó a quatre quilòmetres de la costa; de l’altra, Sant Antoni de Calonge, motor turístic que mira de cara a la badia de Palamós. 

El conjunt medieval de Calonge 

Qui s’acosta a Calonge poble hi troba un dels conjunts medievals més ben conservats de la comarca. El castell, amb torres i murs que es remunten al segle XIII, queda totalment integrat en la trama urbana, fins al punt que costa destriar on acaba la fortalesa i on comença el carrer. Val la pena perdre’s pel carrer porticat del Càcul, aturar-se a la plaça de la Doma o seure a la plaça Major. Des de fa anys, Calonge s’ha guanyat també l’etiqueta de Poble de Llibres, la primera booktown de Catalunya, amb llibreries repartides pel nucli antic. 

El passat de Calonge és molt anterior a l’edat mitjana. Els dòlmens de la Vall de Ruàs i el poblat ibèric de Castellbarri, amb restes de fins al segle IV aC, demostren que el territori ja era habitat fa mil·lennis. Més tard, els romans hi van establir una vila d’estiueig, de la qual les excavacions de Collet n’han deixat testimoni. 

Sant Antoni, referent de turisme de família 

Cap al mar, el paisatge canvia per complet. Sant Antoni de Calonge és avui un referent del turisme familiar a la Costa Brava, amb una llarga platja de sorra que s’estén en arc per la badia de Palamós. A l’estiu, l’oferta es multiplica: l’Espai Nadó i el Club Infantil de Platja faciliten el dia a dia de les famílies amb canalla petita, mentre el programa Estiu Actiu proposa centenars d’activitats per a tots els públics. Per a qui busca tranquil·litat, el camí de ronda condueix a cales amagades entre roques —Roques Planes, el Racó de les Dones, el Racó dels Homes, la cala del Forn o la cala Cristus-Ses Torretes—, racons que conviuen a pocs minuts a peu de l’animació de la primera línia. 

Un poble entre vinyes, natura i megàlits 

Entre el poble i el mar, l’interior del municipi guarda encara una altra sorpresa: la Conca del Tinar, on s’estenen les vinyes que produeixen el vi de Calonge. Aquí convergeixen dues tradicions vinícoles, la dels cellers acollits a la DO Empordà i la del vi de pagès que encara s’elabora de manera artesanal en alguns masos, un patrimoni líquid que val la pena tastar abans de tornar a la platja. 

Tampoc falta història al litoral: el dolmen de Puigsesforques, un dels megàlits més propers al mar de Catalunya, i l’antic monestir benedictí amb l’ermita de Santa Maria del Mar, al Collet, recorden que Sant Antoni no és només sorra i terrasses. 

Amb aquest equilibri entre patrimoni, natura i una oferta turística pensada per a totes les edats, Calonge i Sant Antoni es confirma com una de les destinacions més completes del Baix Empordà. En les pàgines següents d’aquest especial, repassarem amb més detall les seves platges, la seva gastronomia i les propostes culturals que en fan un dels grans atractius de la Costa Brava aquest estiu. 

CALONGE, POBLE DE LLIBRES: LA PRIMERA BOOKTOWN ESTABLE DE CATALUNYA 

 

Sota els murs del castell medieval de Calonge, els carrers fan olor de paper. Des del 2021, el nucli antic s’ha convertit en la primera booktown permanent de Catalunya, un projecte impulsat per l’Ajuntament per fer del llibre el motor cultural i econòmic del poble durant tot l’any. 

La iniciativa, Calonge, Poble de Llibres, va néixer amb una crida sorprenent: l’Ajuntament buscava llibreters disposats a obrir botiga al barri vell, amb ajudes directes i avantatges fiscals. Avui hi conviuen sis llibreries amb caràcter propi: les generalistes Rals Llibres i Espai Libelista, i les especialitzades La Fàbrica, Calonge Còmics, La Històrica i La Botiga dels Fils. Lluny de competir, funcionen com una gran llibreria repartida pels carrers, des de la plaça Major fins al carrer Major. 

El model s’inspira en Hay-on-Wye, al País de Gal·les, considerada la primera booktown del món des dels anys seixanta. Calonge n’ha seguit el camí fins a ser admesa a la International Association of Booktowns, la xarxa que aplega les viles del llibre més rellevants del planeta. 

El projecte no es limita a les botigues: organitza un programa cultural constant, amb presentacions i recitals com Vi en Vers, que combina poesia i tast de vins, o Llibremenuts, pensat per a famílies. També compta amb una escola d’escriptura dirigida per Alba Dalmau i materials educatius gratuïts per a escoles. 

El resultat és un centre històric que, gràcies als llibres, ha trobat una segona vida i una identitat pròpia dins la Costa Brava. 

EL CAMÍ DE RONDA DE CALONGE I SANT ANTONI:  

CALES AMAGADES I UNA TORRE QUE VIGILAVA EL MAR 

Just on s’acaba el passeig de Sant Antoni de Calonge comença un dels grans atractius del municipi: el camí de ronda, un sender costaner que serpenteja entre roques, pins i petites cales fins a connectar amb Palamós, en un sentit, i amb Platja d’Aro, en l’altre. És la manera més autèntica de descobrir un litoral que, sota l’asfalt de les urbanitzacions, encara amaga racons gairebé verges. 

El punt de partida més emblemàtic és la Torre Valentina, una torre de guaita cilíndrica construïda entre els segles XV i XVI per protegir la costa dels atacs de pirates barbarescos. La porta d’accés, a més de deu metres d’alçada, només es podia salvar amb una corda o una escala retràctil, una solució senzilla i eficaç per fer-la inexpugnable. Juntament amb la Torre del Baró i la Torre del Mal Ús, formava una xarxa defensiva que avui dona nom a la platja del mateix nom, de 600 metres de sorra fina i bandera blava. 

A partir d’aquí, el camí de ronda regala una successió de cales que conviden a aturar-se. Molt a prop, el Racó dels Homes ofereix un bany més tranquil que la platja gran; una mica més enllà, la cala de Can Cristus i la zona de Ses Torretes són parada habitual dels qui prefereixen fugir de la gentada. Cap a Sant Antoni, Roques Planes i el Racó de les Dones completen un mostrari de petites badies de roca i aigua transparent, sovint accessibles només a peu. 

Caminar aquest tram, encara que sigui un curt tros, és la millor manera d’entendre per què la Costa Brava es diu així. 

F’Estiu 2026  

La música torna a conquistar el Castell de Calonge

L’estiu a Calonge i Sant Antoni té moltes maneres de viure’s, però n’hi ha una que any rere any guanya protagonisme: deixar-se portar per la música en un dels espais més emblemàtics de la Costa Brava. Del 13 al 22 d’agost, el Castell de Calonge es tornarà a vestir de gala per acollir una nova edició del F’Estiu, un festival que s’ha consolidat com una de les grans cites culturals de l’estiu empordanès. 

Amb una proposta de qualitat, propera i pensada per a tots els públics, el festival combina grans noms de l’escena catalana amb altres disciplines musicals, convertint cada vetllada en una experiència única sota les estrelles. 

Els Amics de les Arts, tret de sortida 

La inauguració del festival, el 13 d’agost, anirà a càrrec d’Els Amics de les Arts. El grup barceloní, que celebra dues dècades de trajectòria, arribarà a Calonge amb les cançons que han marcat diverses generacions i que els han convertit en una de les bandes més estimades del panorama musical català. 

Una nit simfònica amb Judit Neddermann 

Una de les actuacions més esperades serà la de Judit Neddermann i la GIO Symphonia, prevista per al 14 d’agost. La cantautora catalana, reconeguda per la sensibilitat de les seves composicions i la seva veu inconfusible, oferirà un concert especial en format simfònic que promet ser un dels moments més emocionants del festival. 

El talent emergent de la Ludwig Band 

La Ludwig Band prendrà el relleu el 15 d’agost amb una proposta fresca i personal que l’ha convertit en un dels grups revelació dels darrers anys. Després d’uns dies de pausa, el festival reprendrà l’activitat el 19 d’agost amb Mariona Escoda, una de les artistes amb més projecció de l’escena catalana actual, que actuarà en l’incomparable entorn del castell. 

Tradició, lírica i jazz per tancar el festival 

La programació continuarà el 20 d’agost amb una vetllada dedicada a la música popular catalana de la mà de les cobles Sant Jordi i La Principal del Llobregat. L’endemà serà el torn de la lírica amb el baríton Guillem Batllori i la pianista Elena Kolesnikova, que oferiran una proposta elegant i plena de matisos. 

El punt final arribarà el 22 d’agost amb la celebració dels vint anys de la prestigiosa Sant Andreu Jazz Band. La formació dirigida per Joan Chamorro és considerada una de les grans referències del jazz formatiu europeu i serà l’encarregada de posar el colofó a deu dies de cultura i emocions. 

Un festival amb ànima pròpia 

Més enllà dels concerts, el F’Estiu és una invitació a descobrir el patrimoni, la cultura i l’encant de Calonge des d’una perspectiva diferent. L’ambient íntim del Castell de Calonge, la proximitat amb els artistes i una programació cuidada fins al darrer detall són alguns dels ingredients que expliquen l’èxit creixent d’aquest festival. 

Perquè hi ha concerts que s’escolten, però també n’hi ha que es viuen. I cada agost, el F’Estiu converteix el cor de Calonge en l’escenari perfecte per crear records que perduren molt més enllà de l’última nota. 

El vi de Calonge  

L’ALTRA CARA, MENYS CONEGUDA, DE LA COSTA BRAVA 

Entre el mar i el massís de les Gavarres, Calonge amaga un paisatge que poc té a veure amb les platges de Sant Antoni: la Conca del Tinar, una extensió de vinyes que des de fa segles conviu amb els boscos d’alzina surera. Aquí es practiquen dues maneres ben diferents d’entendre el vi, totes dues vives: la del vi de pagès, elaborat de manera tradicional en masos com Mas Molla, i la dels cellers acollits a la DO Empordà, amb mètodes més propers a l’enologia moderna. 

El valor d’aquest territori no és només paisatgístic. Un estudi del 2021 va identificar 22 varietats de raïm a la zona de Calonge, 11 fins llavors desconegudes, entre elles noms tan locals com el picapoll fi, el calmet o la gracià. Es tracta d’un patrimoni genètic singular que pocs llocs de Catalunya poden oferir. 

Entre els cellers que tradueixen aquesta riquesa en ampolles destaca Celler Viníric, un projecte familiar de mida petita instal·lat a la mateixa Conca del Tinar, amb varietats com la garnatxa, el monestrell o l’ull de llebre, i marques com Vella Lola o Propòsit. En l’extrem oposat, dins el mateix municipi, hi trobem Clos d’Agon, a la finca de Mas Gil, un celler de referència per la seva viticultura sostenible i els tastos amb vistes al mar, sovint citat entre els grans vins de la Costa Brava. 

Així, el vi es converteix en un fil que uneix el Calonge agrícola amb el turístic, i que demostra que, més enllà de la sorra, el municipi també es pot tastar. 

Els germans Mundet 

DEL SURO DE SANT ANTONI AL SIDRAL QUE VA CONQUERIR MÈXIC 

La família Mundet portava generacions lligada al negoci surer quan, cap a 1890, el jove Josep Mundet va creuar l’Atlàntic per explorar nous mercats per als taps de l’empresa familiar, Lorenzo Mundet e hijos. El 1895 hi va obrir una fàbrica al barri novaiorquès de Brooklyn, amb el suport del seu germà petit, Artur, nascut a Sant Antoni de Calonge el 1878, que recorria el continent venent taps de suro. 

El gran salt va arribar el 1902, quan Artur Mundet es va instal·lar a Mèxic per obrir-hi una fàbrica de taps. Allà va perfeccionar el tap corona amb disc de suro —la popular «corcholata»— i, anys més tard, va decidir llançar-se a fabricar la pròpia beguda. Així va néixer, cap a 1918, el Sidral Mundet, un refresc de suc de poma pasteuritzat que es va convertir en un fenomen de masses, fins al punt de rivalitzar amb la Coca-Cola al mercat mexicà. L’empresa va mantenir-se en mans de la família fins que, el 2001, va ser finalment adquirida per la mateixa Coca-Cola. 

Fet l’imperi, Artur Mundet i la seva esposa, Anna Gironella, van bolcar bona part de la fortuna en obres socials. A Mèxic van finançar una maternitat (1935), un asil per a gent gran (1940) i un gran parc públic. A Barcelona, la seva donació va fer possible les Llars Mundet, inaugurades el 1957 per acollir infants i ancians. 

Però va ser al seu poble on l’empremta es nota cada dia. El 1934 va fundar la Germandat Artur Mundet, una entitat d’assistència mútua que va sostenir econòmicament els veïns de Sant Antoni, especialment durant la Guerra Civil. El 1948 hi va aportar un local que avui és el Teatre Mundet, i el 1952 va cedir uns terrenys per garantir-ne el futur econòmic. El 1979, l’Ajuntament el va nomenar fill predilecte del municipi. 

Segueix-nos a les xarxes socials!

Descobreix articles similars

Loredana Bertè: Una veu revolucionària.

Loredana Bertè (1950) és una artista que ha convertit la sevapròpia vida en matèria musical. Rebel, intensa, incòmoda i inclassificable, la cantant italiana és una de les figures més poderosesde la música europea. La seva trajectòria, marcada per l’èxit, l’escàndol iel dolor personal, l’ha convertida en una icona de la llibertat artística i femenina. Va créixer en una família complexa, marcada per una disciplina severa. La seva infantesa no va ser fàcil: en diverses entrevistes i en la seva autobiografia (Traslocando: È andata così, publicada l’any 2015), ha explicat la duresa d’aquells primers anys, sobretot per la presència d’unpare autoritari i violent, una experiència que la marcaria i que, amb el temps, es transformaria en una font d’expressió artística. La seva història va unida a la de la seva germana gran, Mia Martini, una altra de les grans veus de la cançó italiana del segle XX,amb qui mantenia una relació còmplice d’admiració mútua. Quan la família es va traslladar a Roma després de la separació dels pares, Loredana va viure una etapa feliç. A Roma va començar la seva relació amb el món de l’espectacle. Primer com a ballarina, després com a actriu i corista, es va moure pels ambients més avantguardistes de la capital italiana. Va treballar al mític Piper Club, espai emblemàtic de la vida cultural romana dels anys 60 i 70, on va coincidir amb artistes com  Renato Zero. El seu debut discogràfic va arribar a mitjan anys 70, però va ser amb Sei bellissi maque Bertè va aconseguir el primer gran impacte popular. La cançó, carregada d’intensitat emocional autobiogràfica, la va situar al centre de l’escena musical. Poc després, el seu estil es va allunyar del pop convencional per explorar nous territoris sonors. Bertèva ser una de les primeres artistes italianes a incorporar el reggae i el funk a la música popular del país. Amb E la luna bussòva introduir ritmes jamaicans en un mercat avesat a fórmules molt més tradicionals, i va ser pionera d’una sonoritat nova i arriscada. Anys més tard, èxits com In alto mare i Non sono una signora consolidarien la seva imatge de dona lliure, provocadora i radicalment moderna. La seva vida sentimental també va ocupar sovint titulars. Especialment mediàtic va ser el seu matrimoni amb el tennista suec Björn Borg, una relació tan glamurosa com turbulenta, que va acabar sent un altre episodi dolorós dins la seva biografia. Però el cop més durarriba amb la mort de Mia Martini el 1995. La desaparició de la germanava significar una ferida emocional que encara avui travessa la seva obra marcada per la memòria, la ràbia i la supervivència. La veu de Loredana és un dels seus grans trets distintius: aspra ivisceral, no busca la perfecció, sinó la veritat emocional. Cada interpretació sembla néixer de la pròpia experiència vital. Més que una cantant, Loredana Bertè és un símbol. Representa la dona que no ha acceptat mai el paper que li volien imposar, la veu que ha desafiat convencions morals, musicals i socials. I és aquesta fusió entre tragèdia i força el que fa de Loredana Bertè una veu eternament revolucionària.  

Llegir més »

Al tren 

L’agafo sovint el tren per anar i tornar de Barcelona a Girona, a la universitat, o a Figueres. Hi llegeixo, hi escric, hi dormo, però sobretot m’agrada mirar per la finestra el paisatge repetit i diferent, segons l’hora del dia, segons l’estació de l’any, i fer fotos. Admiro el Montseny enfarinat, o clapat del verd tendre de les fagedes, o coronat de núvols, a mig camí. Ressegueixo amb la mirada la línia sinuosa de les Gavarres amb Romanyà, tot arribant a Girona. Les arbredes de La Selva a tots dos costats de la via em fan badar sempre, tant si són nues d’hivern, com cobertes de cabelleres esponeroses a la primavera. El Montseny em porta el record dels meus pares que hi van néixer a redós, a Sant Celoni, i en van fer la seva muntanya màgica. Romanyà em fa pensar en els anys viscuts allà dalt, mitja Catalunya als peus, amb la vista des del mar a la cinta blanca dels Pirineus només amb una girada d’ulls, i les «postes de sol més carminades del món» just darrere el Montseny. Si el tren funciona, m’és un plaer viatjar-hi. El desgavell d’aquest hivern ens va trasbalsar.   L’escriptora Aurora Bertrana, segons ens explica a les Memòries fins al 1935, va fer, de joveneta, aquest trajecte d’anar i tornar de Girona a Barcelona perquè els seus pares, diu, «havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.»   Maria Àngels Anglada, al recull de narracions Nit de 1911, va descriure els seus viatges mensuals en tren, el Catalunya Exprés, de Figueres a Barcelona, per participar a les reunions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser membre des de l’any 1991 fins a la seva mort l’any 1999. A «Pentagrames» hi llegim: «La Laura i jo viatjàvem assegudes en sentit contrari a la marxa del tren: a mi, però, això no em fa res, així em dura encara més la visió del Canigó. Era blanc de neu, aquell matí, ho recordo, i ‘la neu de la muntanya resplendia’ contra el romaní blau del cel.» A la narració  «La meva amiga» hi recorda també els viatges a Portbou: «És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.»    Vet aquí el secret de tot plegat: el paisatge crida la mirada. Intento atrapar el moment precís que espero, mòbil en mà, com el caçador amb l’escopeta per encalçar la figura en moviment. Disparo i disparo i a vegades l’encerto i gaudeixo de la instantània desitjada i amb detalls no previstos, com la que il·lustra aquest text, que vaig fer l’any 2019, anant a Figueres.  

Llegir més »