El boreout s’ha convertit en una de les grans malalties silencioses del món laboral contemporani. Sovint invisible, poc verbalitzada i fàcilment confosa amb desmotivació o manca d’ambició, aquesta forma d’esgotament per avorriment afecta de manera especialment intensa les dones. I no és casualitat.
Darrere de la coneguda renúncia silenciosa -aquella actitud de fer només el mínim imprescindible a la feina- hi ha moltes dones cansades de no sentir-se vistes, escoltades ni estimulades professionalment. Dones amb formació, capacitat i talent que ocupen rols per sota del seu potencial, que assumeixen tasques repetitives o invisibles i que, amb el temps, acaben desconnectant emocionalment del que fan.
L’ avorriment laboral no sempre neix de la manca de feina, sinó de la manca de sentit. En molts entorns professionals, les dones continuen carregant amb funcions poc reconegudes: coordinació informal, gestió emocional dels equips, suport constant als altres. Feines que no solen aparèixer en les descripcions de llocs de treball ni es tradueixen en promocions, però que consumeixen energia i generen una sensació profunda d’estancament.
Aquest fenomen connecta amb el concepte de languishing -o “languidecer”- definit per Adam Grant, un estat en què no hi ha una crisi evident, però sí un buit persistent. Hi ha energia per treballar, però no concentració ni motivació. No és esgotament extrem, però tampoc il·lusió. És una mena de pausa vital forçada, molt present en dones que han après a complir, adaptar-se i sostenir, fins i tot quan la feina ja no les nodreix.
El boreout femení sovint va acompanyat de culpa. Culpa per sentir-se insatisfeta “tenint feina”, per no estar prou agraïda, per desitjar més. Això fa que moltes dones silenciïn el seu malestar i el transformin en apatia, autocensura o baixa autoestima professional. Amb el temps, aquest desajust pot derivar en ansietat, desconnexió emocional o la sensació persistent d’estar desaprofitant la pròpia vida laboral.
Reconèixer el boreout és un acte de consciència i d’autoestima. No és una debilitat, sinó un senyal. Un indicador que alguna cosa no encaixa entre el que es fa i el que s’és. I tot i que les empreses tenen una responsabilitat clara a l’hora de crear cultures laborals més justes, inclusives i estimulants, les dones també poden -i han de- ocupar un paper actiu en aquest canvi.
Revisar expectatives, posar límits, demanar reptes reals, buscar formació o replantejar el rumb professional són passos possibles per sortir de l’avorriment crònic. De vegades, el canvi passa per transformar el lloc que s’ocupa dins l’empresa; d’altres, per atrevir-se a imaginar un futur diferent.
Parlar de boreout en femení és parlar de talent desaprofitat, de sostres invisibles i de silencis assumits massa temps. Però també és obrir la porta a una nova manera d’entendre el treball: més alineada amb el sentit, el creixement i el benestar. Perquè treballar no hauria de ser només resistir, sinó també sentir que el que fem té valor -per als altres i per a nosaltres mateixes.
