ELS 80 ANYS DE L’HOSTAL LA LLAGOSTA DE LLAFRANC
Al cor del passeig marítim de Llafranc, davant del Mediterrani que ha marcat el seu destí, l’Hostal La Llagosta celebra vuitanta anys d’història. Vuit dècades en què el mar, la família i la cuina s’han anat entrellaçant fins a convertir aquest espai en molt més que un restaurant: un autèntic testimoni viu de la memòria gastronòmica de la Costa Brava.
Darrere d’aquest llegat hi ha noms propis que expliquen una manera d’entendre la vida i l’ofici. L’Hostal La Llagosta es va fundar el 1946 per la família Plà i Arbonès, originària de Calella de Palafrugell però el gran impuls el dona Maria Rosa Tarragó, peça clau en la consolidació de la casa i referent imprescindible d’aquesta història compartida. Els meus pares, l’Àngel i la Montse, han estat segona generació d’un projecte que sempre ha crescut des de la constància i el respecte pel producte i pel territori. L’Àlex i l’Alícia, tercera generació, que avui sostenen el present amb mirada pròpia. I, ja mirant endavant, en Jan i la Martina, quarta generació, que simbolitzen la continuïtat d’un llegat que segueix viu.
En aquest fil que uneix passat i futur, l’Alícia Teixidor, copropietària i xef de la casa, lidera avui la cuina amb la mateixa fidelitat als orígens i la voluntat d’evolucionar sense perdre l’essència. Mentre que l’Àlex Teixidor està al capdavant de la sala, el responsable del contacte diari i directe amb els clients.
La Llagosta no és només una història familiar. És una manera de ser al món.
Hi ha històries que no s’escullen, simplement es viuen. La meva és una d’aquestes. La de l’Hostal La Llagosta, a Llafranc, és també la meva història: la d’una família que ha crescut davant del Mediterrani, entre cuines, serveis i generacions que s’han anat trobant en el mateix escenari.
Quan penso en la meva infantesa, encara hi veig imatges molt clares. Entrar al restaurant i trobar la meva tieta Aurora asseguda al menjador amb la televisió i el seu lloro, en Charlie. O anar amb la meva àvia a recollir fulles de l’hort, mentre a la cuina hi havia cassoles enormes, més grans que jo. Són records senzills, però són els que em van fer entendre, sense saber-ho, què volia dir viure aquest ofici.
UN LLAFRANC DE LLIBERTAT
El Llafranc de la meva infantesa era un món molt diferent. Vivíem amb una llibertat que avui costa d’imaginar. Ens passàvem el dia corrent pel poble, de la platja al tennis, jugant pels carrers o a les roques del port quan queia el sol.
A la nit, mentre els nostres pares treballaven, nosaltres encara érem fora, compartint aventures amb els amics. Hi havia una sensació de comunitat molt forta: tothom es coneixia, tothom es cuidava. Amb els anys, el poble ha canviat, com és natural. Però en el meu record, aquell Llafranc continua sent el més pur.
UNA HERÈNCIA QUE NO ES TRIA
A casa nostra, el restaurant sempre hi ha estat. Però el nostre camí inicial no passava necessàriament per aquí. Tant el meu germà Àlex com jo vam estudiar i ens vam formar en altres àmbits. Fins que, de manera gairebé natural, vam acabar tornant.
Va ser el 2005 quan tot va canviar. Una conversa familiar amb la Maria Rosa Tarragó i la meva família ens va fer veure que potser era el moment de continuar el relleu. Aquell negoci que havia crescut durant dècades podia continuar amb nosaltres.
Després de reflexionar-ho, vaig acabar el màster i vaig tornar a l’Empordà. El 2006 ja obríem nosaltres. Jo tenia 24 anys i el meu germà només 15. Érem molt joves, però també teníem molt clar que volíem donar continuïtat a una història que no era només un negoci, sinó una manera d’entendre la vida.
APRENDRE DES DE DINS
Jo vaig començar a ajudar al restaurant molt aviat, amb 11 anys. Anava amb la meva mare a la cooperativa, ajudava a la cuina, netejava fruita, feia feines petites i anava passant per tots els espais: habitacions, barra, administració.
Sense adonar-me’n, vaig créixer dins de cada departament. I això em va donar una cosa molt valuosa: entendre el negoci des de dins, no des de fora.
EL QUE M’HAN ENSENYAT ELS MEUS PARES
Els meus pares m’han transmès valors que avui formen part de tot el que faig: l’esforç, la constància, la humilitat i l’honestedat. Però sobretot, el respecte per les persones.
Sempre he après que l’equip és el més important. I que el tracte proper amb els clients no és un detall, sinó el cor de tot plegat. Fer que la gent se senti com a casa és, per a mi, la base de tot.
EL MAR COM A MESTRE
Viure en un poble costaner m’ha ensenyat a entendre el temps d’una altra manera. Aquí tot depèn de les temporades: hi ha moments d’intensitat absoluta i moments de calma.
El mar m’ha ensenyat paciència. I també m’ha ensenyat a valorar la convivència, els vincles, i aquest sentiment de poble que es manté tot i els canvis.
TREBALLAR EN FAMÍLIA
Treballar en família és una experiència única. Jo em dedico a la cuina, el meu germà a la sala i els meus pares a la gestió. Cada un té el seu espai, però tot està connectat.
El millor és la confiança. El més difícil és que la feina mai s’atura del tot. Sempre hi és, també fora de l’horari.
UN PRESENT DE PLENITUD
Avui, després de vuitanta anys d’història, sento que La Llagosta està en un moment molt especial. Veig com continuen venint famílies que ja són tres generacions. Veig clients que s’han convertit en amics. I veig com el projecte segueix viu.
La cuina ha evolucionat, però l’essència és la mateixa: producte, tradició i respecte pel territori. Suquet de rap, arròs a la cassola, musclos a la marinera… plats que formen part de la nostra identitat.
LLAFRANC, EL MEU LLOC AL MÓN
Per a mi, Llafranc no és només el lloc on treballo. És el meu lloc al món. Aquí he crescut, aquí he format la meva família i aquí he après què vol dir continuar un llegat.
També és un lloc d’agraïment. Especialment cap a la Maria Rosa Tarragó, que ha estat clau en la història d’aquest projecte.
EL FUTUR
Quan penso en el futur, no penso en grans canvis. Penso en continuïtat. En seguir fent el que hem fet sempre, amb la mateixa il·lusió.
Perquè La Llagosta no és només un restaurant. És una història compartida. I mentre hi hagi mar, família i ganes de continuar, aquesta història seguirà viva.
