Isa Campo (Oviedo, 1975) és una directora i guionista de cinema que no només explica històries, sinó que les travessa. La seva obra no es limita a narrar: excava, observa, incomoda i, sobretot, escolta. Hi ha una manera molt seva de situar-se davant del món —una barreja de rigor, sensibilitat i una valentia silenciosa— que converteix cada projecte en una experiència gairebé física per a qui té el plaer de mirar-lo.
Campo ve del terreny de l’escriptura i entén el cinema com una extensió del pensament. Les seves històries sempre contenen una densitat emocional que fuig de l’espectacle fàcil. No hi ha concessions ni trampes. Hi ha, en canvi, una insistència gairebé obstinada en allò que sovint preferim no mirar: la malaltia, la fragilitat, la por, el cos que es transforma, la identitat que es desdibuixa. Aquesta mirada es fa especialment visible en films com La propera pell, on la identitat esdevé territori ambigu i inquietant, o Entre dos aguas, on el pas del temps i la construcció del jo s’exploren amb una proximitat documental.
Ella no busca agradar, i això, en un panorama saturat d’immediatesa, narcisisme i algoritmes, és gairebé un acte revolucionari. Isa Campo escriu i dirigeix com qui sosté una mirada massa llarga, com qui no aparta els ulls quan la realitat es torna incòmoda. I és en aquesta incomoditat on apareix una bellesa estranya, difícil de definir però impossible d’oblidar. A La leyenda del tiempo, aquesta tensió entre realitat i ficció es tradueix en un retrat delicat i cru alhora de la pèrdua i la recerca de sentit.
L’univers creatiu de l’Isa sovint es construeix a partir de preguntes més que de respostes. Què vol dir habitar un cos? Com es gestiona el dolor quan forma part de la quotidianitat? On acaba la identitat i on comença la mirada dels altres? Són qüestions que no es resolen, sinó que es despleguen amb una delicadesa que evita tant el dramatisme com la distància freda. Aquesta línia es pot rastrejar a Un año, una noche, on el trauma i la memòria es treballen des d’una perspectiva íntima i fragmentària.
Hi ha també una dimensió molt clara de compromís. No en el sentit més explícit o pamfletari, sinó en una voluntat profunda de donar espai a allò que habitualment queda fora del focus. Campo posa el cos —literal i metafòricament— al centre, però no com a objecte, sinó com a territori. Un territori polític, vulnerable i, alhora, poderós.
I en aquesta manera de fer hi ha també una ètica. Una forma de relacionar-se amb els relats i amb les persones que els habiten. No hi ha explotació del dolor, ni estetització gratuïta de la ferida. Hi ha respecte, temps i una cura invisible que es filtra en cada decisió narrativa, en cada silenci, en cada mirada sostinguda.
Potser per això les seves obres no s’esgoten en el moment de veure-les. Persisteixen. Tornen. Generen debat. Es filtren en la memòria amb una obstinació suau però constant. Com si alguna cosa hagués quedat oberta, com si el relat no s’hagués tancat del tot —i no calgués fer-ho.
En un moment en què tot sembla accelerat, l’obra d’Isa Campo ens obliga a aturar-nos. A mirar millor. A escoltar més endins. I això, avui, és gairebé un luxe. Isa Campo és una veu. I les veus com la seva no només expliquen el món: el transformen, encara que sigui a petita escala, en la intimitat de cada espectador que s’atreveix a mirar-la de cara.
Anna Carreras i Aubets
