A pocs minuts de Girona, a Riudellots de la Creu, Can Gelada s’erigeix com una d’aquelles cases que no necessiten soroll per fer-se notar. Amb vistes privilegiades al Montgrí i allunyat del focus mediàtic, Pere Arpa hi ha trobat un espai de llibertat. Lluny de la pressió de l’estrella Michelin que va lluir a Ca l’Arpa, aquí no hi ha concessions: hi ha maduresa.
El Pla de l’Estany, més terra de bullits que no pas d’embotits, marca territori. I això es percep ja d’entrada amb uns patés casolans extraordinaris, profunds i honestos, que connecten directament amb la tradició. Can Gelada parla català —gastronòmicament—, però sobretot parla bé.
La carta defuig qualsevol temptació de creativitat impostada. No és, ni ho ha estat mai, el llenguatge d’Arpa. El seu discurs passa per la cassola, pel temps i pel respecte al producte. En temporada de caça, la cuina agafa una dimensió majúscula: plats com la llebre a la royal, el faisà o el senglar es treballen amb una tècnica depurada i un coneixement profund que només dona l’ofici.
Hi ha plats que defineixen una casa. Aquí, el cap i pota és simplement excepcional, un dels millors que es poden tastar avui. Els arrossos —terreny que Arpa domina amb autoritat— arriben afinats, intensos i precisos. I entre els plats més elegants, destaca un verat escabetxat amb crema d’ametlles que impressiona per equilibri i finor.
Els fideus a la cassola juguen en la lliga dels grans, mentre que els peus de porc rostits, cruixents, acompanyats de verdures de temporada com els espinacs, reivindiquen una cuina sense complexos. I de postres, una crema catalana que no necessita reinterpretacions per convèncer.
Can Gelada no és un pas enrere. És una declaració d’intencions. Aquí hi ha cuina, molta cuina: hores, fons, reduccions i memòria. Pere Arpa es mostra com un cuiner lliure, que cuina el que vol i com vol, amb un domini absolut de la tradició i una mirada arrelada al territori i als seus productors.
Més que un restaurant, és una gran casa de menjars. I, sobretot, és la casa de Pere Arpa.



