Hi ha fruits que es poden comprar qualsevol dia de l’any, vinguin d’on vinguin i sàpiguen al que sàpiguen. I hi ha fruits que només existeixen un moment. La cirera és d’aquests. Quan arriba el maig, arriba ella: vermella, lluent, una mica impertinent. I quan se’n va, se’n va del tot. Per això qui la coneix de veritat no li dona l’esquena quan és al mercat.
A les comarques gironines, la cirera de temporada és molt més que una fruita. És un senyal. El senyal que la primavera ha guanyat la partida a l’hivern i que la cuina pot tornar a vestir-se de color. Les varietats més primerenques, com la Burlat, ja es deixen veure a finals d’abril, però és al maig quan la collita arriba al seu punt àlgid, amb tota la dolçor concentrada i la carn ferma que tant les distingeix de les importades.
A la taula, la cirera és versàtil d’una manera que sovint sorprèn. Crua i fresca, és inigualable. Però escalfada canvia de caràcter i guanya profunditat: una compota lleugera amb una mica de pebre negre i romaní acompanya de meravella un foie o un tall de carn de caça. Una reducció de cireres amb vinagre balsàmic transforma un simple magret d’ànec en un plat de restaurant. I en pastisseria, la combinació amb xocolata negra és un dels clàssics que no fallen mai.
Els mercats de les comarques gironines s’omplen de cireres locals durant poques setmanes. Paga molt la pena aprofitar-les: comprar de proximitat, de pagès conegut, fa que el fruit arribi a casa al punt exacte de maduresa. Sense fred de cambra, sense viatges llargs. Només sabor.
La cirera no avisa quan marxa. Simplement, un dia ja no hi és. Millor no deixar-la esperar.



