Hi ha un moment al conte «Paràlisi» que Mercè Rodoreda escriu: «Potser sí que hi ha persones que se les estimen molt, vull dir les flors, però n’hi deu haver poques que com jo tinguin ganes de plorar perquè tot d’una quan el cel és gris i amenaça pluja els pugen a la boca mots com ara lilà o camèlia o moc de gall o orella de porc… llessamins reials del rei Jaume!» i continua la llista, a raig. Com tota la narració.
A mi avui em venen a la boca els noms dels vint-i-sis arbres que vaig descriure al meu llibre Els arbres, que aquest any compleix 40 anys de vida pública i, com que m’agraden les llistes evocadores, aquí us els deixo: xiprer, llorer, pollancre, murtra, olivera, pi, desmai, figuera, plàtan, alzina, avet, morera, til·ler, castanyer, pomera, faig, ametller, mimosa, freixe, magraner, llimoner, palmera, roure, perer, taronger, arbre de la mirra.
Recordo gairebé com si fos ara les sensacions i els llocs on vaig escriure cadascun d’aquests arbres, especialment el moment de la mimosa, asseguda al jardí de casa nostra El Senyal Vell, voltada del groc de la florida d’hivern, després d’una pluja el mes de febrer de 1985, embarassada de sis mesos i vestida de verd maragda, resseguint les gotes de pluja que lliscaven per la tanca de fusta blanca. Els arbres sempre m’han acompanyat i m’acompanyen.
És clar que, si jo tornés a ser historiògrafa dels arbres, ara n’hi afegiria dos. L’un seria l’om. Enmig del vestíbul del món dels morts, segons que ens explica Virgili al llibre VIè de la seva Eneida, “un om frondós, enorme, desplega les seves branques i els seus braços seculars, on nien, hom diu, els Somnis vans, una mica pertot, aferrats a totes les fulles”. I el lligaria amb el nordamericà John Williams i la seva novel·la Stoner, perquè probablement pensava en aquest om que rep els mortals que ja han traspassat el llindar, quan situa un om a casa del protagonista, que només és descrit quasi al final de la novel·la amb aquests mots: “Hi havia exuberància i lluentor en les fulles del gran om del pati del darrere, i l’ombra que projectava posseïa una frescor intensa que li resultava familiar.”
L’altre arbre que hi afegiria és el ginkgo biloba que creix al claustre de la nostra Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i també al jardí de totes les infanteses, el de les fulles que són dues i una alhora, el que vesteix de groc la tardor. I recordaria el poema que Goethe va escriure del gingko del jardí de casa seva. Però resulta que el mes de març passat vam visitar la casa de Goethe a Frankfurt, esperant trobar un ginkgo esponerós al bell mig del jardí, i era un til·ler enorme. El ginkgo, esquifit, el tenen plantat en un test. La casa va ser destruïda durant la segona guerra mundial. Ara és un museu. A vegades més val viure en els somnis encara que siguin vans, en el mite, i deixar tranquil·la la realitat.
