Conèixer algú a través d’una pantalla s’ha convertit en una pràctica habitual. Una conversa que comença amb curiositat, una expectativa que creix i, de vegades, un silenci sobtat que arriba sense explicació. Les aplicacions de cites han redefinit la manera com ens relacionem, però també han introduït dinàmiques que no sempre juguen a favor del nostre benestar emocional. A GIDONA ens preguntem què passa quan la recerca de connexió es fa virtual… i quin impacte té això en com ens mirem i ens valorem.
Vivim en un context on el temps escasseja, els cercles socials són estables i la vida adulta no sempre deixa espai per conèixer algú de manera espontània. Les apps apareixen com una solució pràctica. Però aquesta mateixa rapidesa -converses simultànies, opcions infinites, decisions immediates- pot generar una sensació constant de provisionalitat. Tot sembla substituïble. També nosaltres.
Psicòlegs i terapeutes alerten que l’ús intensiu d’aquestes plataformes pot activar mecanismes delicats: la necessitat de validació externa, la comparació contínua o la idea que sempre hi pot haver algú “millor” esperant a l’altra banda de la pantalla. Quan una conversa s’esvaeix sense explicació o una cita no prospera, és fàcil convertir-ho en un judici personal. I aquí és on l’autoestima pot començar a esquerdar-se.
A més, el llenguatge del mercat s’ha colat en l’àmbit afectiu. Ens presentem com un perfil, optimitzem imatges, seleccionem paraules, filtrem versions de nosaltres mateixes. Però les relacions -les que deixen petjada- necessiten temps, matís i presència. Elements difícils de sostenir en entorns pensats per a la immediatesa.
Això no vol dir que les apps siguin l’enemic. La clau és l’ús conscient. Preguntar-nos com ens fan sentir, des d’on les utilitzem i què hi estem buscant realment. Escoltar-nos quan apareix el cansament emocional. I, sobretot, recordar que el valor propi no es mesura en matches ni en respostes.
Potser el repte no és deixar de buscar l’amor, sinó canviar la manera com ens hi apropem. Amb més cura. Amb més veritat. I amb una mirada que no oblidi que, abans que qualsevol algoritme, hi ha persones.
