Camprodon

L’agafo sovint el tren per anar i tornar de Barcelona a Girona, a la universitat, o a Figueres. Hi llegeixo, hi escric, hi dormo, però sobretot m’agrada mirar per la finestra el paisatge repetit i diferent, segons l’hora del dia, segons l’estació de l’any, i fer fotos. Admiro el Montseny enfarinat, o clapat del verd tendre de les fagedes, o coronat de núvols, a mig camí. Ressegueixo amb la mirada la línia sinuosa de les Gavarres amb Romanyà, tot arribant a Girona. Les arbredes de La Selva a tots dos costats de la via em fan badar sempre, tant si són nues d’hivern, com cobertes de cabelleres esponeroses a la primavera. El Montseny em porta el record dels meus pares que hi van néixer a redós, a Sant Celoni, i en van fer la seva muntanya màgica. Romanyà em fa pensar en els anys viscuts allà dalt, mitja Catalunya als peus, amb la vista des del mar a la cinta blanca dels Pirineus només amb una girada d’ulls, i les «postes de sol més carminades del món» just darrere el Montseny. Si el tren funciona, m’és un plaer viatjar-hi. El desgavell d’aquest hivern ens va trasbalsar.   L’escriptora Aurora Bertrana, segons ens explica a les Memòries fins al 1935, va fer, de joveneta, aquest trajecte d’anar i tornar de Girona a Barcelona perquè els seus pares, diu, «havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra. Em van comprar un quilomètric de tercera i en un tren del matí jo m’embarcava a l’estació de França amb el meu violoncel ben enfundat. Aquest simple i naturalíssim acte, propi d’un bon estudiant, va ser considerat pels gironins d’aquella època com una gesta única en la història de les llibertats femenines. Cap de les noies que jo coneixia no hauria gosat fer-ho, i en cas d’haver-ho gosat els seus pares no li ho haurien permès. Els meus eren molt criticats àdhuc per la família mateixa. Però ells tenien confiança en mi, en els principis que m’havien inculcat i en les meves facultats d’espavilar-me. I a fe que no s’erraven perquè en tot el temps que vaig anar i venir sola de Girona a Barcelona no vaig viure cap aventura perillosa ni molesta.»   Maria Àngels Anglada, al recull de narracions Nit de 1911, va descriure els seus viatges mensuals en tren, el Catalunya Exprés, de Figueres a Barcelona, per participar a les reunions de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual va ser membre des de l’any 1991 fins a la seva mort l’any 1999. A «Pentagrames» hi llegim: «La Laura i jo viatjàvem assegudes en sentit contrari a la marxa del tren: a mi, però, això no em fa res, així em dura encara més la visió del Canigó. Era blanc de neu, aquell matí, ho recordo, i ‘la neu de la muntanya resplendia’ contra el romaní blau del cel.» A la narració  «La meva amiga» hi recorda també els viatges a Portbou: «És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.»    Vet aquí el secret de tot plegat: el paisatge crida la mirada. Intento atrapar el moment precís que espero, mòbil en mà, com el caçador amb l’escopeta per encalçar la figura en moviment. Disparo i disparo i a vegades l’encerto i gaudeixo de la instantània desitjada i amb detalls no previstos, com la que il·lustra aquest text, que vaig fer l’any 2019, anant a Figueres.