Per Àngels Roura
A rel d’una pregunta feta pel públic en la presentació del meu darrer llibre, em vingué una segona que s’ha convertit en el títol de l’article d’aquest mes. La primera pregunta era «on són els homes?», perquè a les activitats de reivindicació feminista hi ha dones en un percentatge que sobrepassa el 90%… En presentacions de llibres o en xerrades que parlin de violència masclista- En taules rodones o jornades sobre desigualtat d’oportunitats, també. I la pregunta «on són els homes?» convidava a pensar què passa pel cap, pel cor, per la consciència, per la maduresa dels homes que els porti a no actuar. No fer. Els porta a callar, a fer veure que no passa res. O, si passa, fer com que no va amb mi… A partir d’aquí em venir uns dies més tard una segona pregunta «de què/qui tenen por els homes?»
Tenen por que una dona de la seva família sigui (pel fet de ser dona) subjecta a desigualtat d’oportunitats i drets? No. No, perquè si fos així es mourien, tindrien veu crítica, protestarien…, vaja, protestarien si de debó se les estimessin, oi?
Tenen por que alguna dona del seu entorn personal, professional, aixequi la veu / no calli, no accepti comportaments masclistes… i sigui crítica amb la no implicació social-humana (d’ell, clar!) amb els drets humans?
Tenen por de ser «renyats» per una dona que els faci evident que es desentenen del que afecta no sols a la meitat de la població mundial sinó també a les dones de la seva vida (mare, germanes, filles, cunyades, amigues, veïnes…)?
Tenen por de sentir vergonya? Tenen por d’admetre que no fan res per ajudar a erradicar la desigualtat?
Tenen por del que els altres homes puguessin opinar d’ells en el cas que trobessin en els arguments del feminisme una defens dels drets humans?
Tenen por de ser assenyalats per altres homes si decideixen prendre part i asumir compromís?
Tenen por de no estar a l’altura de la consciència social que correspondria?
Tenen por de no ser corresponsables i ser qualificats d’immadurs?
No ho sé… Doneu-me alguna pista… De què tenen por? No s’accepta resposta que digui «pobres, el patriarcat i el masclisme amb el que els han educat les seves mares els ha fet ser així!».No s’accepta, no. Totes i tots hem crescut amb un dens bany de masclisme. Desempellegar-nos-en és una decisió personal, individual. Qui no es treu capes de masclisme és perquè no vol. A 2025 d’informació n’hi ha molta com per fer-se el desentès (no sé de què parlen o això no va amb mi), com per fer-se el víctima o com veure’ls com a víctima de mares que han mal educat el fill (perquè aquestes, les mares, sí que són les primeres en ser masclistes! -s’atreveixen a dir algunes veus). Ho diuen persones que bé sense criteri ni coneixement, bé amb molta gosadia, els exculpen amb una vertiginosa velocitat. No acceptem cap d’aquestes respostes.
Tenen por de perdre espai/veu/privilegis? Són conscients que pel fet de ser homes hi ha un seguit de privilegis incorporats? Perquè, per altra banda, si fora el cas de no tenir-ne, no haurien de tenir por de perdre res, oi?
On són els homes?
Per sortir de dubtes quan tingueu un home al davant li feu la segona pregunta: » de què/qui teniu por, homes? Soc tot oïda!”
