Les dones sota el règim talibà
06.30 h. Sona l’alarma. «Quina mandra, dilluns!». Em vesteixo per anar a l’oficina, surto de casa i veig una mare que acompanya la filla a l’escola i dues dones que conversen al forn de pa.
07.10 h. «Quina caravana!». L’AP-7 està col·lapsada i arribaré tard. Renego, com tants altres dies.
17.00 h. Acabo la jornada, vaig al gimnàs i quedo amb uns amics. La Lola m’explica que d’aquí a un any es casa amb en Josep, a qui va conèixer l’estiu passat.
22.00 h. Arribo a casa esgotada i penso que tant de bo em toqués la loteria i no hagués de treballar.
A l’altra banda del món, la Zahra somia amb una quotidianitat com la meva.
Viu a l’Afganistan i d’aquí a dos mesos tindrà la seva primera filla. Però no pot imaginar per a ella un futur en què estudiar, treballar i decidir sobre la pròpia vida siguin drets garantits. No va poder anar a la universitat, no perquè no volgués, sinó perquè va néixer dona en un país on el règim talibà li nega aquest dret. La seva autonomia, els seus moviments i la seva participació en la vida pública estan sotmesos a restriccions constants.
Mentre jo em canso de la rutina, la Zahra somia amb poder viure-la.
En els darrers cinc anys, les dones i les nenes afganeses han vist com els seus drets desapareixien progressivament. Allò que per a nosaltres és normalitat, per a elles s’ha convertit en un privilegi.
Sovint entenem la igualtat com una cursa cap a una societat més justa. Però, i si els drets que donem per consolidats també poguessin desaparèixer?
Potser demà tornaré a renegar de l’alarma, les presses i les caravanes, sense pensar que aquestes petites decisions quotidianes representen una llibertat que no totes les dones poden exercir.
Perquè la igualtat no consisteix només a conquerir drets, sinó també a preservar-los. No és únicament poder estudiar, sinó triar què vols estudiar, qui vols ser i amb qui vols compartir la vida.
Potser el veritable privilegi no és no haver de treballar, sinó poder decidir si vols fer-ho. No és quedar-te a casa, sinó poder sortir-ne.
I potser demà, quan soni l’alarma, abans de pensar «quina mandra, un dia més», recordaré que, per a moltes dones, poder viure un dia qualsevol continua sent una conquesta pendent.



