Acostumades, com en tantes altres situacions, a l’atribució que de tot en fem un problema o que tot ho volem polititzar, potser la qüestió troncal és que mai ha deixat de ser política la causa. Des del moment en què la societat, les institucions, les lleis i les relacions de poder decideixen quin espai ocupar, quins rols, què protegir, què no, què obviar, què permetre, què oblidar, què ignorar, hi ha una massa d’aproximadament la meitat de la població que en viu en primera persona l’aplicació d’aquesta estructura i tot el que se’n deriva.
És polític decidir si vols ser mare, quan i amb qui. I recentment arriben notícies de llocs on es penalitza la no maternitat, en altres es bonifica la maternitat, i es fa a través de lleis estatals, és a dir, és política.
Com ho és l’aprovada fa anys i encara avui dia discutida a l’estat espanyol la Ley Orgánica 2/2010 sobre la Interrupció voluntària de l’embaràs o Avortament induït – modificada en la posterior Ley Orgánica 1/2023.
Com no és política la freqüència de visita a ginecologia que es considera òptima/normal o raonable? Fins que no s’entra en la perimenopausa sembla que no hi ha centre mèdic públic que relacioni major d’edat i ginecologia a no ser que hi hagi gestació pel mig. I també és política.
També podem afegir a la llista l’accés a l’educació sexual, a anticonceptius, i a serveis de salut.
Podem seguir amb el cribratge de càncer a la comunitat andalusa -i la resta de comunitats que posin la barba en remull. La detecció precoç o cribratge de càncer segons el sexe i edat que tinguis, cert. I aquí, un cop més, la política hi és present. Menystenir la població inclosa en aquest segment d’edat i sexe és política.
No sols la salut, també l’educació. No oblidem, perquè cal recordar-ho que hi ha països en els que les dones no tenen accés a l’educació i se’ls veta pel fet de ser dona. Que se les tanca a casa -i no pas en sentit figurat. I això és política per més que ens quedi a milers de quilòmetres de distància.
Com és política el poder viatjar sola o el poder comprar o ser propietària del més petit o insignificant objecte que vulgueu imaginar.
Perquè com no ha de ser polític el que s’espera d’una dona dins una relació? Ho és quant ha de cedir, quant ha de tenir cura de les persones menors i dependents, quant ha de reduir la seva projecció professional, quanta gelosia ha d’aguantar perquè és una expressió d’amor, quant se li demana que “aguanti” perquè sinó s’interpretarà com un fracàs personal. L’error haurà estat ella i el que no ha sabut gestionar o mantenir. Que l’economia mundial obvia l’actiu que suposa tenir cura de tot el que succeeix dins la llar, cures, càrrega mental i un llarg etcètera que ja coneix qui ho viu i ho sosté. És polític que tot aquest entramat personal, emocional, psicològic de desgast curiosament associat a un sexe en concret es doni per fet i per natural. És a dir, que si d’això en fem una queixa argumentada i exposada sigui des de la sociologia, antropologia, psicologia o salut, resulta que s’és una exagerada per convertir-ho “tot” en un problema.
Incomoda que dins la meitat de la població hi hagi veus que evidenciïn que tot el que viu una dona està travessat per política. Incomoda que una dona sigui econòmicament independent, sexualment lliure i sigui capaç de viure sola perquè les dones que estan en aquest punt callen menys, són menys dominables i parlen clar. I això fa mal a qui viu uns privilegis que bé no veu, bé no vol veure, bé no vol perdre malgrat negui l’existència d’aquests.
La llista de temes no l’acabarem mai: l’aspecte físic, l’eterna joventut i bellesa que s’espera i exigeix a les dones, la capacitat d’agradar, la disponibilitat, l’obediència, satisfer les expectatives dels altres, … Tot allò que vivim com a personal, en primera persona, no succeeix en el buit, no. Perquè quan el teu cos, la teva salut, la teva autonomia, la teva feina, el teu temps, la teva vida sexual i reproductiva, etc., estan regulades, definides per decisions polítiques que defineixen el rumb i el destí, estem parlant de política.
Com no ha de ser polític, doncs, tot allò que ens travessa la vida?
ÀNGELS ROURA MASSANEDA
Psicopedagoga, coach personal i d’equips.
Autora de “Maite vaig ser jo, podries ser tu” (2021), “Trenquem silencis” (2023) i “Ningú t’estimarà com jo” (2025)
