La vida s’assembla a una muntanya russa: té un inici i un final, i entremig pujades, baixades i revolts que no sempre veiem venir. Viure entre grans alts i baixos emocionals no et permet preparar-te pel següent canvi de direcció. Cal certa calma per decidir sobre la teva vida: sacrificar la pujada d’adrenalina d’una eufòria per no patir la caiguda que la segueix, donar-li menys rellevància a les emocions per poder admirar la vida en lloc de sobreviure-la.
Segons certs factors bio-psico-socials, es defineix la tendència a reaccionar de determinada manera davant allò que ens passa durant aquesta muntanya russa. El paisatge epigenètic de Waddington serveix d’analogia a com interaccionen aquests factors:
Imagina una bola al cim d’una vall. La bola ets tu, la vall és l’entorn on has nascut i el temps que hi fa són els esdeveniments que es donen en aquest entorn. Parteixes d’una base genètica que et predisposa, i segons l’entorn i els esdeveniments pot jugar a favor o en contra. La clau és aprofitar el que se’t posi davant per millorar-te: conèixer les fortaleses i reforçar-les, analitzar les mancances i transformar-les.
Aquí també entren en joc les emocions, una arma de doble tall perquè la seva intensitat enganxa, tot i que són el que més ens vincula a allò que vivim. Són com la sal al menjar: sense sal tot és insípid, però alimentar-se tan sols de sal és nociu, com ho és actuar només segons les emocions. Els nutrients són altres: projectes, creacions… tot allò que t’inspiri i et faci evolucionar, que generi un benefici en tu i en el teu entorn.
Les emocions, tot i que intenses, no duren molt temps; això fa que decidir en base a com ens sentim ens deixi sense rumb, perquè al cap de poc s’esvaeix. És molt millor pensar a llarg termini, no evitant les emocions, sinó gaudint-les com a acompanyants, i, davant diverses opcions, pots preguntar-te: «De què m’estic nodrint fent això? Estic actuant com la persona que vull ser? Quins beneficis i perjudicis se’n deriven a llarg termini?»
Al final, la vall arriba al seu final i la muntanya russa s’atura. Els estoics ho van resumir en dues paraules: memento mori, recorda que moriràs. No és una amenaça, sinó un motiu per viure amb més propòsit, presència i valor: no tancar-te en les emocions i apreciar qui ets, què fas i què tens.



