Per a mi, una llar comença molt abans de girar la clau al pany.
Comença amb els cinc garrofers de la plaça davant de casa. Passo per sota d’ells cada dia i, a mesura que les seves branques em marquen el camí, sento com començo a descomprimir-me. Quan finalment entro i veig el pati ple de llum, amb la seva verdor i la seva calma, una ona de silenci i alleujament m’envolta.
Com molta gent, vaig directament a la cuina — el veritable cor de casa meva. S’hi respira seguretat i intimitat, exactament el que hauria de ser una llar. La sensació és intangible, però inconfusible. Mantinc l’espai tan endreçat com puc, però en un racó hi ha un cistell d’ous ple de llimones, pomes i mandarines, i al costat una filera d’aneguets que la meva parella em va comprar fa poc. Em fan somriure cada vegada que els veig.
Quan visito les cases d’altres persones, sempre m’atrauen els petits detalls que ho expliquen tot: les piles de llibres i revistes sobre la taula, les flors seques, els retalls de diari, fins i tot alguna còpia esporàdica de Gidona. M’encanten les cases amb personalitat pròpia.
La meva parella va créixer en una casa d’Anglaterra on s’entrava pel garatge perquè la porta principal s’encallava i la sala del davant es mantenia impecable per als visitants. L’“habitació bona”, com l’anomenaven, contenia un moble-bar Art Déco de noguera heretat, una llibreria francesa Dufrene amb primeres edicions d’Austen, Dickens i Wordsworth, i una catifa Axminster on t’hi podies enfonsar i desaparèixer durant setmanes — si és que t’hi deixaven entrar.
Això, per a mi, no és una llar. Una llar hauria d’estar oberta en tots els racons, viscuda i estimada.
Com a interiorista, el meu enfocament té menys a veure amb la curadoria i més amb l’emoció. Vull que una llar se senti esperançadora, estimulant i segura.
La sensació de llar ho determina tot: l’escalfor de la fusta i els teixits al tocar la pell, el pes d’una bona tassa plena de te o cafè ben calent, la manera com la llum natural es mou per l’espai. Una llar que eleva l’esperit té vistes, sofàs profunds i confortables, i racons tranquils per a la reflexió.
La gent sovint em diu que les espatlles se’ls relaxen en el moment d’entrar a casa seva. I per a mi, això és exactament el que hauria de fer una llar — oferir un lloc on el món s’atenuï i finalment puguis respirar i fluir lliurament.
En definitiva, és sentir-se a la llar.
