En un mes que ens resulta inseparable de la rosa i el llibre com a expressió d’amor, afecte, estima cap a una persona, m’aturo un moment a fer una divagació tot començant a parlar del col·lectiu “Les Tretze Roses”, tretze noies republicanes que varen ser afusellades pel règim franquista a Madrid el dia 5 d’agost de 1939, un cop ja acabada la Guerra Civil espanyola. Nou d’elles menors d’edat (ja que la majoria d’edat llavors era als 23 anys) i les altres tenien entre els 24 i els 29 anys.
Detingudes i conduïdes a instal·lacions policials, varen ser torturades i trasllades a la Presó de Dones de Ventas, una presó on hi havia gairebé deu vegades més recluses del que estava dissenyada la presó. Quatre mil recluses en un espai dissenyat per a 450 dones ja és un exemple de consideració. El motiu de ser torturades, empresonades i afusellades no era altre que el fet de ser militants de les Joventuts Socialistes Unificades.
Per si encara no ho hem après o se’ns ha oblidat, el que tenen en comú els règims dictatorials, extremistes o radicals, és, entre altres, que un dels objectius és infondre por – perquè aquesta atura l’acció- i un altre és executar la població que es mobilitza i intenta agrupar-se, per tal de deixar clar a la resta de població que qui es mou en contra ho paga car.
Tenim entre novembre de 2024 i novembre de 2025 110 dones assassinades a Iran. Xifra verificada que –diuen organitzacions de la zona- està molt per sota de la taxa real de violència contra les dones i feminicidis en el país. A més dels feminicidis, un nombre esgarrifós de violacions, agressions sexuals i tortures. Un país del que no ens arriben les dades reals, perquè a dia d’avui consta que el règim no permet l’emissió d’imatges de revolta contra el govern i només permet difondre imatges prorègim. Un desembre de 2025 i inicis de 2026 amb una destacable revolta en la que moltes dones han sortit al carrer i han mostrat el desacord amb el règim i ho han fet cremant els mocadors que se’ls imposa vestir. Dones valentes que, moltes i no sabem quantes, han acabat sent torturades i assassinades… Desconeixem la realitat, ens arriba poca informació i alguns dels vídeos que es varen difondre s’han tret de les xarxes. No interessa que es sàpiga. Les volen callades.
La periodista afgana exiliada a l’Estat Espanyol, Khadija Amin parla com les dones afganeses no poden anar al parc, ni a la perruqueria, ni al gimnàs, ni parlar en públic perquè el govern dels talibans les ha esborrat literalment del mapa. Exposa com Afganistan s’ha convertit en una terra fèrtil per a la impunitat perquè no passa res quan es tracta de la vida de les dones. El pes de la por imposa, i a la pràctica el poder local i el sistema desconsideren la dona tenint-la per quelcom prescindible.
Marwa Ahmadi, activista, exposa com el fet que l’assassinat de Farkhunda, la jove de disset anys, al poc temps de ser casada per obligació i quedar aquest fet impune fa palès que les institucions no protegeixen les dones, i implica que la vida de totes les dones està en risc.
Pensareu que me n’he anat d’un lloc a l’altre o que potser he perdut el fil, sí. Però el fil existeix: el lloc de les dones és callades – sense veu ni vot, sense drets- i obedients al règim i a l’home de la família. Aquest és el pensament dels règims dictatorials, digueu-li talibans, digueu-li…
I no val a dir que és cultura.
Des del dia que se’m va ocórrer enllaçar abril amb Les Tretze Roses i els milers de dones de països governats per éssers que no respecten les dones i es salten els Drets Humans, ja no em puc mirar l’abril de la mateixa manera… perquè hi he trobat un nexe, un fil ple d’espines i sang.
