Catalunya està envellint a un ritme que ens obligarà a replantejar-nos com cuidem les persones grans. A 1 de gener de 2026, gairebé 500.000 catalans tenien 80 anys o més, un grup que ja representa més del 6% de la població i que ha crescut un 3,4% en només un any, segons l’IDESCAT. Les projeccions indiquen que el 2035 gairebé una de cada quatre persones que viuran a Catalunya tindrà 65 anys o més.
Viurem més anys. L’esperança de vida supera actualment els 83 anys, però el gran repte no és només afegir anys a la vida, sinó aconseguir que aquests anys siguin viscuts amb autonomia, dignitat i qualitat de vida: envellir més no significa necessàriament envellir pitjor.
En aquest context, parlar del futur de les residències no pot limitar-se a preguntar quantes places necessitarem. Catalunya disposa actualment de més de 64.000 places residencials per a gent gran, però l’envelliment farà créixer la demanda de serveis de cura, i la residència no serà necessàriament la única resposta. Actualment el sistema ja és flexible: atenció domiciliària, centres de dia, habitatges adaptats, habitatges amb serveis i residències. L’objectiu és que cada persona pugui disposar del suport que necessita sense perdre, sempre que sigui possible, la seva autonomia i el seu entorn.
El que realment està canviant és el model residencial. Les residències comencen a semblar-se més a una llar que a una institució: espais més petits, habitacions individuals, més privacitat, més capacitat de decisió i una relació més estreta amb el barri i la comunitat.
Però hi ha un repte que ens preocupa: qui cuidarà? L’envelliment incrementarà la demanda de professionals en un moment en què la població en edat laboral no creixerà al mateix ritme. El futur de les residències passa per el futur dels professionals, caldrà invertir en formació, condicions laborals i reconeixement social.
La tecnologia també hi tindrà un paper, des de la teleassistència fins als sensors o la intel·ligència artificial. Però haurà de ser una eina al servei dels professionals i de les persones, no un substitut de la relació humana.
En definitiva, el debat sobre les residències és molt més ampli que construir noves places. És decidir com volem envellir com a societat.
Perquè quan parlem de les residències del futur, en realitat parlem de nosaltres mateixos.



