Infermera especialitzada en dol perinatal i autora d’Essència Viva. Quan l’ànima parla, Laura Benavent coneix el dol perinatal des de la professió, però també des de l’experiència personal. Després de viure tres pèrdues perinatals, va convertir el dolor en paraules i les paraules en una manera d’acompanyar altres famílies.
Per què vas decidir especialitzar-te en dol perinatal?
Soc infermera i sempre he entès que cuidar va molt més enllà d’atendre la part física. Però haver viscut tres pèrdues perinatals em va fer veure, des de dins, fins a quin punt les famílies necessiten suport i com de poc acompanyament institucional hi ha encara. El dol perinatal continua sent un tema molt silenciat i tabú. Cal donar-li visibilitat i formar els professionals. Quan perds un fill no necessites que et diguin que «tot anirà bé». Necessites que reconeguin el que ha passat, que reconeguin el teu nadó i el teu dolor i que no tinguin por del silenci.
El llibre Essència Viva. Quan l’ànima parla neix també d’aquest procés?
Sí. Va començar com una eina terapèutica per a mi. Necessitava posar paraules al que sentia, ordenar el dolor, escoltar-me i reconstruir-me. Al principi no pensava publicar-lo. Però escrivint vaig descobrir que moltes de les emocions, preguntes i silencis que jo vivia també els compartien altres persones. Vaig entendre que estimar no depèn del temps que dura una vida. Una vida breu pot deixar una empremta profundíssima. Sanar no vol dir oblidar, sinó donar un lloc a l’absència i poder parlar dels meus fills des de l’amor i no només des del dolor.
Què necessita una família que acaba de perdre un nadó?
Sobretot, que reconeguin la seva pèrdua i el seu nadó. Que entenguin que és legítim parlar-ne, recordar-lo i estimar-lo. Hem de ser-hi, escoltar i preguntar «què necessites?» en lloc de donar per fet què li convé a l’altre. I no desaparèixer al cap de pocs dies. Una trucada o recordar una data mesos després pot significar molt.
Quines frases hauríem d’evitar?
«Ets jove, ja en tindràs un altre», «millor ara que més endavant», «almenys no l’has arribat a conèixer» o «has de ser forta». No ajuden. És molt més senzill dir: «Ho sento molt», «estic aquí per a tu» o «si vols parlar del teu nadó, t’escolto». Acompanyar no és intentar fer desaparèixer el dolor, sinó no tenir-li por.
Hi ha un moment en què el dol s’acaba?
No crec que hi hagi un calendari per al dol. Tampoc m’agrada parlar de «superar-lo». Aprenem a conviure amb l’absència, a donar-li un lloc i a transformar la relació amb el dolor.
Hi haurà dies més fàcils i d’altres més difícils, i això no significa tornar enrere. Sanar és poder caminar amb aquest dolor fins que pugui conviure amb l’amor, els records i la vida.
Què t’han ensenyat les famílies que has acompanyat?
Que l’amor no es mesura pel temps. Com a infermera, abans estava molt centrada en curar, actuar i trobar solucions. Ara sé que hi ha situacions que no podem solucionar, però sí acompanyar. Podem ser-hi, escoltar, sostenir. Les meves pròpies pèrdues també m’han fet mirar la vida d’una altra manera, valorar més les petites coses i dir i demostrar l’amor mentre hi som. La fragilitat forma part de la vida i reconèixer-la ens fa més humans.
Si poguessis dir una sola frase a una mare o un pare just després de perdre el seu nadó, quina seria?
«Aquí estic, pel que necessitis i quan ho necessitis. El teu dolor és real, la teva pèrdua és real, i no has de passar per això sola.»
