Has tingut algun cop la sensació que tothom avança, però tu t’has quedat estancada en el mateix punt? O que no saps ni si vols arribar al mateix lloc que els altres?
Vivim envoltades de fites: acabar els estudis, trobar una bona feina, tenir parella, comprar alguna propietat, tenir fills, viatjar i conèixer món, emprendre, cuidar-nos, fer esport, tenir una vida social plena… I, encara que racionalment sabem que cada persona té el seu propi ritme, emocionalment és fàcil sentir que arribem tard.
És aquella sensació que no estem on hauríem d’estar, que fem tard i el temps corre, i fem el que fem no l’atrapem. I això, sovint ens porta a escollir coses que no ens acaben satisfent, simplement per complir, per “avançar”.
Ara bé, les xarxes socials poden intensificar aquesta sensació, ja que constantment veiem els èxits dels altres, però no veiem el que s’amaga darrere: els dubtes, les renúncies, els fracassos o els moments en què ens podem sentir perdudes. I és aleshores on apareix aquella pregunta incòmoda: I si m’estic quedant enrere? Però… enrere respecte a qui?
Aquesta por tan comuna, no té per què venir de l’enveja o la inseguretat, sinó que sovint té a veure amb altres factors. Un exemple, és la comparació social, utilitzant els altres com a referència per valorar com estem nosaltres. També hi ha unes expectatives socials que ens condicionen, aquella interiorització d’una determinada idea de com “hauria” de ser una vida adulta. Aquesta por també pot amagar una marcada autoexigència, convertint uns objectius en obligacions, o una necessitat de validació, buscant sentir que avancem perquè els altres ho reconeixen. A vegades també té a veure amb una por d’equivocar-nos, en pensar que si no prenem una decisió ara, després serà massa tard. Pot ser una sensació de falta de control, veient com els altres avancen, pot fer-nos sentir que nosaltres estem aturats, que seguim en el mateix punt que estàvem fa uns anys.
Però potser no ens fa por quedar-nos enrere. Potser ens fa por descobrir que no estem vivint la vida que esperàvem. I aquesta sensació desagradable es pot potenciar amb la connexió a les xarxes socials. Instagram o LinkedIn ens permeten veure constantment els moments àlgids dels altres: nous projectes, viatges, casaments, canvis físics, embaràs, canvi d’habitatge, promoció laboral, etc. I podem acabar comparant el nostre dia a dia amb el resum dels millors moments d’una altra persona, comparant-nos, no només amb els altres, sinó amb una versió seleccionada dels altres. Aquí el nostre cap ens pot dir: “hauria d’estar fent més”, “tothom té les coses clares menys jo”, “estic perdent el temps”, “els altres avancen i jo estic al mateix lloc”.
I apareix el “a la meva edat ja hauria de…”. Aquesta pressió que ens empeny a aconseguir coses. Però qui ha decidit aquestes edats? Sembla que existeixi un calendari universal per viure la vida, on convertim uns objectius en terminis rígids que determinen si sentim que la nostra vida va bé o malament.
Així doncs, què podem fer? Doncs podem començar preguntant-nos què significa “avançar” per nosaltres, si és aconseguir més o estar millor. Si volem les coses perquè els altres les tenen, si ho fem pel sentiment de què hauríem de voler o per si realment és quelcom que ens satisfà. Fer una revisió dels objectius també ens pot ajudar, perquè potser és una expectativa que hem incorporat sense qüestionar-la. Podem valorar el que fem i no es veu, com superar una etapa, posar límits, recuperar la confiança, aprendre a estar sola, descansar, demanar ajuda…aquestes formes d’avançar que passen desapercebudes.
O atrevir-nos a preguntar-nos: Si ningú pogués veure la meva vida, què triaria?



