Ho dic amb tot el respecte del món —i també amb una mica de cansament—: potser ens estem passant.
La gastronomia viu una febre congressual que sembla no tenir final. Cada setmana hi ha algun congrés, fòrum, festival, premi, jornada o trobada que promet reunir els millors, descobrir tendències i marcar el futur del sector. I nosaltres, encantats, hi anem. O intentem anar-hi.
Però arriba un moment en què un es pregunta si realment cal tanta oferta.
Els cuiners continuen tenint restaurants on treballar. Els sommeliers, cellers on servir i vins per vendre. Els productors, camps i obradors. Els periodistes, articles per escriure. I els patrocinadors, pressupostos que han de justificar.
El problema no és que hi hagi congressos. És que cada vegada s’assemblen més.
Canvien els escenaris, els logos i els patrocinadors, però sovint hi trobem els mateixos cuiners, els mateixos discursos i les mateixes paraules: sostenibilitat, territori, talent, innovació… Una certa sensació de déjà-vu gastronòmic.
I després hi ha la fotografia. L’escenari ple, els ponents somrient, la copa a la mà i el logo al darrere. La imatge que demostrarà que l’esdeveniment ha estat un èxit.
Però què passa l’endemà? Quants projectes han nascut d’aquella trobada? Quants negocis? Quants contactes reals? Quantes idees han continuat caminant?
Aquesta és la pregunta que hauríem de fer-nos.
Perquè avui, amb les xarxes socials i la informació immediata, ja no n’hi ha prou amb portar un cuiner mediàtic a fer una ponència. Si el contingut es pot consumir en tres minuts mentre prens un cafè, potser el viatge ja no compensa.
No necessitem necessàriament menys gastronomia. Necessitem menys soroll.
Congressos que aportin coneixement, generin negoci, connectin persones i expliquin coses que encara no sabem. I que no tinguin por de ser petits si això els permet ser realment útils.
Perquè reunir molta gent durant dos dies és relativament fàcil.
Fer que aquelles dues jornades serveixin per alguna cosa és molt més difícil.



