Inspiració i lideratge
La història del lideratge femení en política està marcada per pioneres que van trencar esquemes en contextos profundament masculinitzats. Sirimavo Bandaranaike va ser la primera dona a ocupar el càrrec de primera ministra a Sri Lanka el 1960, obrint camí per a figures com Indira Gandhi a l’Índia, Golda Meir a Israel, i més tard Margaret Thatcher al Regne Unit. Aquestes dones van demostrar que la capacitat de liderar no depèn del gènere, malgrat els prejudicis i els rols socials tradicionals que limitaven l’accés de les dones al poder.
Avui, més de 70 països han tingut una dona com a presidenta o primera ministra, però la presència femenina encara és minoritària: només un 11% de caps d’estat i un 9% de caps de govern són dones. Els països nòrdics, amb un 45% de dones en els parlaments i diverses primeres ministres, com Sanna Marin a Finlàndia o Katrín Jakobsdóttir a Islàndia, mostren que la paritat és possible quan hi ha voluntat política i consens social.
A Europa, les dones al poder inclouen lideresses amb perfils diversos. Margaret Thatcher, Angela Merkel i Giorgia Meloni representen un perfil clarament conservador o ultraconservador, mostrant que la presència femenina no sempre es tradueix en polítiques progressistes. I també com passa amb Kiyomi Tsujimoto recentment nomenada primera ministra del Japó, un país on la política femenina ha estat històricament minoritària, demostrant que les barreres culturals es poden superar amb determinació i visibilitat.
A Catalunya les enquestes donen bons resultats a l’ ultraconservadora Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll i diputada al Parlament de Catalunya per Aliança Catalana, i a Espanya, Isabel Díaz Ayuso lidera Madrid amb un estil molt conservador i populista. Aquestes trajectòries mostren que el lideratge femení pot assumir diferents formes i estratègies.
A Amèrica Llatina, Michelle Bachelet, Dilma Rousseff i Xiomara Castro han marcat la política amb un perfil més progressista i han aportat visibilitat simbòlica per a noves generacions de dones. Un cas històric recent és Mèxic, on per primera vegada les dues principals candidates amb opcions reals de victòria van ser dones: la progressista Claudia Sheinbaum i la conservadora Xóchitl Gálvez, amb Sheinbaum resultant guanyadora. Aquest fet exemplifica com el lideratge femení pot transformar la percepció social i inspirar altres dones a somiar en càrrecs d’alta responsabilitat.
Tot i aquests avenços, les dones al poder encara afronten el sostre de vidre (glass ceiling) fent referència a la barrera invisible que impedeix que les dones accedeixin a càrrecs de poder, especialment els més alts, per factors estructurals i culturals.
Cada lider, ja sigui conservadora o progressista, contribueix a transformar la manera com la societat percep el poder i inspira nenes i joves a somiar en gran. Com recorda Michelle Bachelet:
“Ara moltes nenes somien en ser presidentes, cosa que abans semblava impossible.”
La presència de dones en els nivells més alts del poder no només és una qüestió de representació simbòlica, sinó que obre la porta a una transformació social profunda, on la diversitat de gènere i d’ideologies pot enriquir la presa de decisions i la manera com els països afronten els reptes del segle XXI.
