El Cipresaia no és un restaurant qualsevol. El nom forma part de la història gastronòmica del Barri Vell de Girona. El va obrir Quico Viader l’any 1978 i durant anys va ser un dels locals de referència de la ciutat, amb aquella barreja de cuina catalana i influències franceses que formava part de la seva identitat. Després vindrien el tancament, altres projectes i, finalment, el retorn l’any 2022 amb Xavi Carol.
Ara el Cipresaia torna a canviar de capítol. Marc Boronat, que havia estat al capdavant de la cuina i que ha iniciat el seu propi projecte, deixa pas a una cuinera molt jove: Maria Buades, mallorquina i formada al restaurant Normal dels germans Roca i que amb només 24 anys mostra una maduresa poc habitual.
La carta no és excessivament llarga i deixa espai als plats del dia, una fórmula que permet veure per on respira aquesta nova cuina. Hi apareixen, per exemple, una cloïssa fina amb beurre blanc de cava o un suquet que em va sorprendre especialment. El plat es corona amb uns lloritos, els raors, fregits i nets d’espines. Buades, mallorquina, porta així un dels productes fetitxe de les Illes a un guisat tan nostre com el suquet de la Costa Brava. Quin peix més extraordinari.
A l’amanida de raviolis de carbassa, amb una execució impecable, jo hi buscaria una mica més de profunditat gustativa. La stracciatella, excessivament plana, podria deixar pas a algun formatge català de cabra que aportés més caràcter al conjunt. La gamba vermella arriba amb una textura magnífica, pràcticament crua, acompanyada dels seus caps fregits i d’una crema de curri vermell.
El mateix passa amb el yakitori de pop roquer, que troba en una vinagreta d’algues l’acompanyament necessari per donar-li potència. I després arriba el garrinet. La carta parla de terrina cruixent, però jo hi vaig trobar més aviat uns daus cruixents d’un excel·lent garrinet de la Garrotxa, amb diferents textures de coliflor.
En definitiva si s’aconsegueix afegir a la tècnica i a unes coccions que ja controla Buades amb solvència aquella profunditat de sabor que encara trobo a faltar en alguns plats, el recorregut pot ser molt gran.
El projecte no s’acaba als fogons. Xavi Carol, propietari i cap de sala, ha construït una carta de vins amb molta personalitat, allunyada de les referències previsibles. Hi ha petits productors catalans, cellers poc coneguts i vins que conviden a deixar-se aconsellar. És una carta pensada, amb criteri.
I una última recomanació: no marxeu sense tastar el flam de vainilla, un dels millors flams que he tastat en molt de temps. I és que el nou Cipresaia encara s’està acabant de fer. I això, lluny de ser un problema, és probablement el més interessant del projecte.



