Sapiens, no hem tirat endavant com una espècie uniforme, al contrari: el fet que distingeix l’evolució dels neandertals de la dels sapiens és just la diversitat.
La selecció natural posa el tall evolutiu en aquells trets que poden perjudicar l’èxit reproductiu com a espècie. Del benestar, la salut, la felicitat, etc., d’això se n’ocupa l’humà i no pas la selecció natural. De fet, aquesta ens ha posat a favor la longevitat, perquè, “vivim més anys no per tenir fills sinó per tenir cura dels altres” -en paraules de María Martinón-Torres, paleoantropòloga.
Continua i diu: “la selecció natural afavoreix que siguem una espècie longeva per cuidar individus que són altament dependents. I lluny de ser un desavantatge o una debilitat, la dependència és el motor o la raó gràcies a la qual vivim tants anys”.
Martinón-Torres ens fa sortir del melic de l’egocentrisme, de pensar que viure més anys és per a un benefici individual. Sortir de l’individualisme perquè, com diu, aquest “té un recorregut molt curt en aquesta espècie”. “La nostra fortalesa no és individual, és sempre com a grup. El més feble no és el físicament fràgil o el que està malalt, sinó el que està sol”.
I fent un salt al terreny de la violència de gènere, estar sola és la gran dificultat per a la supervivència, per a la reconstrucció de tot allò destruït. D’aquí la importància del teixit social, de la comunitat… Qui acompanya la dona que pateix/ha patit la violència i li fa costat i l’acull sense revictimitzar-la, jutjar-la, culpabilitzar-la, contribueix a validar allò viscut, a posar nom, i en té la cura necessària entenent que només amb empatia es pot ser un agent d’ajuda efectiva, real.
Tot allò construït o articulat a nivell políticosocial (lleis, protocols, serveis i institucions) no queda automàticament inclòs en aquesta comunitat empàtica … No tot, no tothom… Perquè no sempre actuen des d’aquesta mirada o, dit d’una altra manera, de vegades a algunes peces d’aquest engranatge institucional els queda molt lluny l’empatia que exposa la paleoantropòloga com a tret distintiu de l’espècie Sapiens.
Som una espècie social, som éssers psicobiosocials, que requerim per tirar endavant una de les eines evolutives més potents que és l’empatia -i que queda reflectida en la cura que tenim de les persones vulnerables.
María Martinón-Torres en el seu llibre “Homo imperfectus” (2022) ens convida a una mirada àmplia de l’ésser humà que traspua optimisme en pensar en la comunitat com a recurs, com a element clau, per a salvar-nos.
Quanta més consciència comunitària tinguem de l’omnipresència de la violència en la nostra societat, més probabilitats tindrem d’invertir o frenar aquests comportaments que ens allunyen de ser Sapiens.
