Quan explicar històries també és una manera de transformar la mirada
Hi ha moments en què una trajectòria artística fa un gir silenciós però profund. No sempre es veu des de fora, però ho canvia tot des de dins. En el cas d’Aina Clotet, aquest punt d’inflexió és Viva, el seu primer llargmetratge com a directora, guionista i productora. Més enllà del debut, és una declaració d’intencions sobre com vol mirar el món i com vol que el món miri les dones.
A Viva, la protagonista Nora travessa la malaltia, el desig, la por i la necessitat de tornar a sentir-se viva. Però el film va més enllà del relat: és una reflexió sobre el cos, el temps i la manera com ens aferrem a la vida quan tot sembla fràgil. “Volia explicar una dona que, precisament per por, s’atreveix a viure amb intensitat”, resumeix Clotet.
El dret a una mirada femenina sense filtres
El cinema d’Aina Clotet neix d’una voluntat clara: construir una mirada femenina que no esquivi la complexitat. A Viva, el cos de la protagonista es mostra tal com és: marcat, desitjant, vulnerable i alhora ple de força. Sense edulcorants ni idealitzacions.
“Vull veure en pantalla referents femenins que m’inspirin a mi, a la meva filla i a les generacions que venen”, afirma. No és només una frase, sinó una manera d’entendre la responsabilitat cultural de la ficció. Perquè el que no es veu, no existeix; i el que es veu repetidament, acaba construint imaginari.
En aquest sentit, la pel·lícula trenca silencis habituals: el desig en dones madures, el cos després de la malaltia, la sexualitat sense vergonya. Tot forma part d’un relat que busca normalitzar allò que durant massa temps ha estat invisible o jutjat.
Dirigir-se a una mateixa des de fora
Clotet assumeix a Viva múltiples rols: directora, actriu i productora. Una experiència intensa que descriu com un exercici de desdoblament constant. “És com veure’t des de fora mentre ets dins”, explica. Però lluny de ser un obstacle, aquesta complexitat es converteix en eina creativa.
La clau, diu, ha estat confiar en l’equip i permetre’s l’error. La direcció no com a control absolut, sinó com a escolta. Un procés en què la vulnerabilitat no s’amaga, sinó que es treballa.
Mirar diferent per viure diferent
El que proposa Aina Clotet va més enllà del cinema. És una invitació a mirar diferent per viure diferent. A acceptar la fragilitat sense convertir-la en derrota. A reivindicar el desig sense culpa. A entendre el cos com un espai viu, canviant i legítim.
Potser aquí rau el gest més important de Viva: recordar que les dones no necessiten ser explicades des de fora, sinó escoltades des de dins. I que quan això passa, les històries deixen de ser representacions per convertir-se, simplement, en vida.
