Maria Assumpció Català i Poch (Barcelona, 1925) va ser matemàtica, astrònoma, professora i investigadora. Va mirar cap al cel quan encara hi havia qui considerava que el lloc natural d’una dona era molt més a prop de terra. Després de la Guerra Civil va acabar el batxillerat a l’Institut Maragall de Montblanc i, entre 1947 i 1952, va estudiar Ciències Matemàtiques a la Universitat de Barcelona. No era un territori femení: a la universitat franquista, les dones queoptaven per una carrera científica eren una minoria gairebé anecdòtica. Ella, però, hi va entrar i s’hi va quedar. El 1952 va començar a treballar a la UB com a ajudant de la Secció d’Astronomia del Seminari Matemàtic de Barcelona. Mentre preparava el doctorat, ja feia classes. Matemàtiques, astronomia, topografia, geodèsia, mecànicaceleste… Català no es va limitar a ocupar un lloc en una institució pensada per a homes: va anar guanyant terreny fins a convertir-se en una figura imprescindible. Ella mateixa explicava que, quan va començar la carrera, eren només cinc o sis noies. A partir de tercer, però, es va quedar sola. «La noia de tercer, la noia de quart, la noia de cinquè.» Una frase que avui pot semblar anecdòtica i que, en realitat, explica el desert que va haver de travessar. El 1970 es va convertir en la primera dona a obtenir el doctorat en Matemàtiques a la UB. La seva tesi estudiava la dinàmica dels sistemes estel·lars amb simetria cilíndrica. Però aquell mateix camí la portaria encara més lluny: es va convertir en la primera professora d’Astronomia d’una universitat de l’Estat espanyol i en la primera dona que va ocupar professionalment un càrrec d’astrònoma en una universitat espanyola. I mentre les institucions encara s’acostumaven a veure una dona darrere d’una càtedra, ella seguia mirant el cel. No hi havia grans ordinadors ni pantalles plenes de dades. Només taules de càlcul, logaritmes i màquines que ella mateixa recordava com una mena de «màquina de moldre cafè».Català i Poch també va aprendre com els humans havien mirat les estrelles. Va investigar l’astronomia àrab i va impartir Història de la Ciència Àrab a la Facultat de Filosofia i Lletres. Va contribuir a divulgar una disciplina que, per a ella, no era un luxe intel·lectual sinó una manera d’entendre el món. Es va jubilar el 1991, després de gairebé quatre dècades de docència iinvestigació. El 2009, pocs mesos abans de morir, va rebre la Creu de Sant Jordi. El seu llegat més important no és cap medalla, cap tesi ni cap observació solar. És haver demostrat que també hi havia dones capaces de calcular les òrbites, interpretar les estrelles, ensenyar mecànica celeste i ocupar una càtedra. Català i Poch va passar bona part de la vida mirant cap amunt. I, depassada, va aconseguir que moltes altres dones entenguessin que el cel també els pertanyia. Perquè de vegades fer història no consisteix a arribar a la Lluna, sinó aser la primera a atrevir-se a mirar-la.

Mar Martínez: tècnica en PRL
Les alertes meteorològiques no són simples notificacions: poden prevenir accidents i salvar vides. Mar Martínez, tècnica en prevenció de riscos laborals, recorda la importància de seguir els avisos oficials, adoptar mesures de protecció i prioritzar sempre la seguretat davant de qualsevol situació de risc.


