HE REFET LA VIDA, em diu.
De vegades en sentir una frase d’allò més inofensiva, d’entrada, se m’obre una reflexió i se m’activa la voluntat de guardar-la a la memòria per a recuperar-la més endavant. Em va succeir amb “He refet la vida!”, en tenir una petita conversa amb una dona que feia molt temps que no coincidíem. I com que les dues ens sabem cinc cèntims de les respectives mogudes dels darrers anys, la il·lusió i efervescència amb què pronunciava aquestes paraules em va despertar aquest desig d’aturar-m’hi uns segons.
Vist des de fora es pot pensar “que bé que, si ve d’un període difícil, hagi pogut refer la vida”. Cert. Però, què és refer la vida?
Com es refà la vida d’una dona que ha viscut la violència de qui se suposa que t’estima i l’ha viscuda en l’entorn que s’esperaria que fos segur, com és la llar? Com es refà si hi ha ordre de protecció i s’acaba? O si surt de la presó un cop passat el temps estipulat? O si malgrat l’ordre de no apropament continua deixant-se veure o deixant pistes per tal de trencar la recuperació… O si hi ha fills en comú i es dedica a posar tants pals a la roda com sigui possible? O si treballa a l’empresa del costat del teu lloc de treball… O infinitat de situacions existents de les que no en som conscients quan li exigim a la víctima que s’afanyi a refer la vida i que miri endavant -com si fos tan fàcil i ràpid.
Per un costat doncs tenim dues variables: la facilitat i la rapidesa que, com acabem de referenciar dependran dels condicionants de cada dona i el complex mapa situacional.
Per altre costat tenim què entenem per refer la vida, perquè aquí hi cap un ventall altrament ampli i divers. Per a algunes dones tan sols el fet de no saber res d’ell ja és d’una gran tranquil·litat, per altres saber on està i per on es mou, altres no viuran mai aquest sentiment de refer la vida perquè els ha quedat tan esmicolada i a més a més es senten tan oblidades i desprotegides per l’entramat institucional que, potser, el simple fet de superar el dia a dia és la quota d’aquest “refer” amb la que viuran amb resignació, impotència o ràbia.
Si m’aplico la pregunta, per a mi refer la vida és tenir il·lusió per viure, per fer coses que m’aportin i per aportar jo en el que pugui; és tenir un entorn proper amb qui confiar, compartir. També ho és el fet que les seqüel·les del trauma complex viscut -que n’hi ha, encara- es vagin diluint i que a mesura que passen els anys el meu sistema nerviós estigui menys en estat d’alerta. Refer és haver pogut recuperar vincles que havien quedat malmesos a rel del dany causat pel maltractador. Refer és que, a rel de tot el treball terapèutic i de teixit social i associatiu, han aparegut persones meravelloses perquè… Perquè, cert i ho dic en majúscules si cal, hi ha persones fantàstiques en aquest món. Només que les que fan mal, fan molt mal, però de persones que valen un imperi i part d’un altre n’hi ha.
El que em va sorprendre -i d’aquí neix l’article- és que aquella dona que em deia “he refet la vida!, va afegir a continuació el motiu. En el seu cas era que havia trobat parella. I sense voler desmerèixer ni un moment la seva situació i com n’està de contenta i orgullosa de trobar-se en aquest punt de la vida, a mi em va ressonar a quant endins tenim après culturalment que refer la vida és estar de nou aparellat. I no hi tinc res en contra, que consti! Només és una reflexió. Només és un suggeriment a qüestionar-nos quants missatges tenim gravats dins el nostre software. Dic software perquè pitjor seria que estigués en el hardware, oi? Vull dir que aquests missatges es poden modificar, eliminar, i substituir per altres que ens aportin més seguretat personal i menys obligacions socials.



