Hi ha una manera molt silenciosa d’allunyar-se d’algú. No implica una gran discussió, una infidelitat ni tan sols deixar de dir-se «t’estimo». De vegades comença d’una manera molt més insignificant: deixem d’explicar-nos coses.
Aquella fotografia que abans hauríem enviat immediatament. La història absurda que ens ha passat a la feina. Una cançó que acabem de descobrir. Una notícia que sabem que a l’altre li farà gràcia. Una mirada còmplice. Un simple «mira això» que abans sortia espontàniament i que, sense adonar-nos-en, desapareix.
La vida en parella pot continuar exactament igual mentre la intimitat va canviant de lloc. Seguim parlant, però parlem de la compra, dels nens, de la feina, dels horaris, del que cal fer demà. Ens organitzem, funcionem, convivim. I, tanmateix, potser fa temps que no ens expliquem gairebé res del que ens passa per dins.
Quan compartir deixa de ser espontani
Al començament d’una relació volem saber-ho tot. Què ha fet l’altre, què pensa, què li agrada, què li ha passat durant el dia. Qualsevol detall sembla digne de ser explicat. Amb els anys, però, aquesta curiositat pot anar disminuint.
Una dona pot passar anys al costat de la mateixa persona i adonar-se, un dia, que ja no és a ell a qui envia aquella fotografia que l’ha fet riure. Que quan li passa una cosa important pensa primer en una amiga. Que hi ha coses que ja no explica perquè intueix que no despertaran gaire interès. Potser no hi ha cap problema concret. Però alguna cosa ha canviat.
La intimitat també viu en les coses petites
Quan pensem en intimitat, solem pensar en sexe, converses profundes o grans moments compartits. Però també es construeix amb coses molt menys espectaculars.
Quan compartim una cosa aparentment banal no demanem necessàriament una gran resposta. Estem obrint una porta. I quan aquesta porta es tanca una vegada i una altra —perquè l’altre està mirant el mòbil, està cansat o respon amb desgana— és possible que deixem de trucar. Primer insistim. Després seleccionem què expliquem. Finalment, pot arribar un moment en què ja no ens surt explicar-ho. I aquesta és una de les formes més subtils de distància emocional.
Tornar a mirar-se
Les relacions llargues canvien. Nosaltres canviem i també ho fa la manera d’estimar-nos. No es tracta de recuperar exactament la parella dels primers anys, sinó de recuperar la curiositat.
Tornar a preguntar. Tornar a escoltar. Compartir una cançó sense cap motiu. Deixar el mòbil. Recuperar una conversa que havia quedat a mitges. Dir «mira això» encara que sigui una fotografia absurda.
I també aprendre a tornar. Perquè ningú no pot estar atent sempre. Hi haurà dies de cansament, preocupacions i moments en què no tindrem espai mental per escoltar.
Potser la salut d’una relació també es mesura per una cosa molt petita: saber si, quan ens passa alguna cosa —una notícia, una ximpleria, una por, una alegria o simplement un cel especialment bonic— encara busquem aquella persona amb els ulls.
I, sobretot, si encara ens surt dir-li:
«Mira això».
