"No volia deixar l'advocacia. Volia apendre a viure-la d'una altra manera"
ENTRE EL DRET I LA PSICOLOGIA
De petita no tenia gens clar què volia ser de gran. Va ser durant el batxillerat quan vaig descobrir dues assignatures que em van marcar: la psicologia i la filosofia. Em fascinava entendre com pensem, per què actuem com actuem i què hi ha darrere de les decisions de les persones. Per primera vegada vaig sentir: «Això és el meu».
Però fa vint-i-cinc anys la psicologia no tenia la projecció que té avui i jo tenia una mentalitat molt pràctica. Vaig pensar: «Potser amb el Dret em guanyaré millor la vida». I així vaig acabar estudiant Dret.
De fet, jo vaig estudiar Dret per treure el meu pare de la presó! (riu). A les reunions familiars de Cap d’Any, quan em preguntaven què volia ser de gran, ell sempre responia abans que jo: «Advocada, per treure’m de la presó». Afortunadament, el meu pare mai no hi ha anat!
Amb els anys vaig descobrir que el que realment m’atreia del Dret era ajudar les persones a trobar solucions, donar-los seguretat en moments difícils i acompanyar-les quan necessiten algú que les guiï. I, curiosament, avui continuo fent exactament això.
QUAN LA RESPONSABILITAT ES VA CONVERTIR EN POR
Recordo perfectament el dia que em van contractar com a advocada. Em van ensenyar el despatx, un espai molt gran amb vistes al carrer de la Creu, i vaig pensar: «De veritat estaré aquí?».
Em vaig sentir gran i poderosa i, al mateix temps, vaig tenir por que aquell lloc em quedés massa gran. Amb vint-i-cinc anys vaig viure un dels moments que més m’han marcat professionalment: se’m va passar un termini. Era una pròrroga de l’impost de successions, d’aquells assumptes complicats que mai poden ser senzills! (riu).
Vaig experimentar el meu primer atac d’ansietat. A partir d’aquell moment vaig començar a revisar els expedients una vegada i una altra. L’autoexigència i la hiperresponsabilitat se’m van disparar. Durant un temps vaig deixar de viure l’advocacia com una vocació i vaig començar a viure-la com una càrrega.
Avui sé que aquell error no em va definir com a advocada. Però sí que em va ensenyar una lliçó que encara m’acompanya: darrere de cada professional hi ha una persona. I cap professió hauria de portar-nos a viure amb por constant d’equivocar-nos.
QUAN LA VIDA ET DIU «PROU»
La decisió d’emprendre va arribar perquè em vaig adonar que, si continuava així, em posaria malalta. La meva filla tenia cinc anys i jo mai no l’havia pogut portar al metge per culpa de la feina. Sempre hi anava la meva mare, tant si era una urgència com una visita quotidiana.
Volia continuar exercint una professió que m’apassionava, però no volia renunciar a les persones que més estimava. Crear el meu propi camí no va ser una decisió impulsiva ni romàntica. Va ser una manera de posar límits i recuperar el control de la meva vida. Durant molts anys vaig pensar que treballar més significava fer-ho millor. Avui penso que l’èxit professional no es mesura per les hores que treballes, sinó per la vida que pots construir gràcies a la teva professió.
La meva filla va ser determinant. Volia que ella veiés la meva autèntica versió i no una mare trista, angoixada i sense temps per a ella. El que no sabia aleshores és que no només ho estava fent per ella. També ho estava fent per mi.
NO VOLIA DEIXAR L’ADVOCACIA
Quan vaig decidir emprendre, moltes persones del meu entorn no entenien què estava fent. Des de fora semblava que renunciava a quinze anys d’exercici de l’advocacia per començar una cosa incerta.
Però jo no sentia que estigués deixant enrere la meva professió. Sentia que estava fent evolucionar la manera de viure-la. Em vaig adonar que hi havia una necessitat molt clara: professionals del dret excel·lents jurídicament que, en canvi, no sabien com dirigir un despatx. Perquè la Universitat ens ensenya Dret. Però ningú ens ensenya a gestionar una empresa. I un despatx és les dues coses.
He conegut advocades brillants que viuen permanentment apagant focs, que treballen moltes hores però no saben exactament què guanyen per cada assumpte, que tenen dificultats per delegar o que responen missatges a qualsevol hora. El problema no és jurídic. És empresarial. I aquí és on vaig trobar el meu lloc.
UN DESPATX QUE TREBALLI A FAVOR TEU
Per a mi, un despatx sa és aquell que funciona sense exigir que la professional visqui permanentment al límit. El gran coll d’ampolla acostuma a ser el temps. Quan no hi ha una bona organització, tot es converteix en urgent: els clients, les trucades, els correus, els terminis… I les coses importants per al negoci —la facturació, la planificació, el màrqueting, l’estratègia— sempre queden per a després.
Per això ajudo advocades a transformar despatxos que sobreviuen en despatxos que permeten viure. A tenir processos, organització i una estratègia. A saber comunicar el valor de la seva feina. A posar preu al seu coneixement. A delegar. I també a utilitzar la intel·ligència artificial per alliberar temps. Perquè un despatx no hauria de treballar en contra de la teva vida. Hauria de treballar a favor teu.
CAFETERÍA ILEGAL: LES CONVERSES QUE NO APAREIXEN ALS MANUALS
El nom de Cafetería Ilegal va néixer d’una conversa amb el meu marit mentre passejàvem per Fornells. Jo treballava majoritàriament online i acompanyava advocades d’arreu de l’Estat. Volia que, quan entressin en una sessió, sentissin que arribaven a un lloc segur. Un espai on poguessin parlar sense filtres, compartir dubtes i créixer. Sempre he pensat que les millors converses comencen amb un cafè. Un dia el meu marit em va dir: «I per què no crees una cafeteria virtual?». I tot va encaixar.
Cafetería representava el lloc càlid i proper que volia construir. I Ilegal va arribar perquè allà parlem de tot allò que no apareix als manuals d’advocacia: la por a equivocar-se, el cansament, la culpa per cobrar, la dificultat per posar límits, la sensació de no arribar mai a tot. Les millors converses entre advocades, moltes vegades, no passen als jutjats. Passen davant d’un cafè.
DEIXAR DE SOBREVIURE PER COMENÇAR A DIRIGIR
Cafetería Ilegal es construeix sobre cinc grans àmbits: mentalitat, organització, estratègia de negoci, màrqueting i comunicació, i intel·ligència artificial. Les professionals que hi arriben solen buscar respostes molt concretes: més clients, més facturació, millor organització o eines per treballar millor. Però aviat descobreixen que el que realment necessiten és recuperar el control.
Aprendre a dirigir el seu negoci, posar límits, prendre decisions amb més seguretat i construir un despatx que treballi a favor seu. I, sobretot, tornar a gaudir de la professió. Aquesta és la transformació que més m’importa.
QUAN EL CANVI ES POT TOCAR
Sempre explico el cas de Virginia Velasco, advocada a Màlaga, perquè ella mateixa m’ha autoritzat a fer-ho. Quan va arribar a Cafetería Ilegal estava passant un moment complicat. Treballava moltes hores, però aquell esforç no es traduïa en els resultats econòmics que esperava. Sentia que vivia sempre al límit. Va decidir apostar per ella mateixa. Vam reorganitzar el despatx, vam treballar processos, estratègia, honoraris i gestió. La facturació va créixer, però el més important és que va recuperar el control. Avui és una professional molt més segura, més estratègica i amb un negoci més sòlid. Sempre dic que jo només aporto el mapa. Qui fa el camí són elles.
DONES QUE LIDEREN
M’agradaria poder dir que ja no existeixen barreres per a les dones en el sector jurídic, però no seria honest. Potser avui són més subtils, però continuen existint. Jo mateixa he viscut situacions en què m’han arribat a demanar que no assistís a una signatura notarial pel simple fet de ser dona i que hi anés un home en el meu lloc. El més sorprenent és que aquesta petició venia d’una clienta.
A través de les advocades que acompanyo també conec històries molt més dures. Per això crec que encara queda camí per recórrer, no només en igualtat, sinó també en la manera d’entendre el lideratge femení. Cada vegada veig més dones dirigint els seus despatxos amb seguretat i prenent decisions amb criteri. El lideratge no depèn del gènere. Depèn del talent, la preparació i la manera d’exercir.
QUANT VAL LA NOSTRA FEINA?
Un dels temes que més treballo és el dels honoraris. Per què ens costa tant posar preu al nostre treball? Perquè moltes vegades no parlem realment de diners. Parlem d’autoestima professional.
El problema no és només decidir quant cobrar, sinó entendre el valor de la nostra feina, del nostre coneixement i de tota l’experiència que posem al servei del client. Quan no reconeixem aquest valor, negociem des de la por. I una professional no hauria de negociar des de la por.
NO CAL ESPERAR A SENTIR-SE PREPARADA
A una advocada que somia tenir el seu propi despatx però no s’atreveix a fer el pas li diria que no esperi a sentir-se preparada. Probablement aquest moment no arribarà mai.
Però també li diria que no faci el pas sense una estratègia. Obrir un despatx no és només exercir l’advocacia. És crear una empresa.
Quin estil de vida vols tenir? Quin tipus de clients vols atraure? En què et vols especialitzar? Com vols posicionar-te? Són preguntes tan importants com qualsevol pla de viabilitat.
I, sobretot, cal perdre la por al canvi. La intel·ligència artificial ja està transformant l’advocacia. No substituirà una bona advocada, però sí que pot marcar una diferència enorme entre qui sap utilitzar-la i qui decideix ignorar-la.
LA RUTH SENSE TOGA
Quan tanco l’ordinador soc una dona tranquil·la. M’agrada viure amb calma i fer les coses amb intenció. Durant molts anys vaig viure en pilot automàtic i és una sensació que no vull tornar a experimentar. M’agrada llegir. Podria passar hores amb un bon llibre.
I també m’he aficionat a les peses. Amb quaranta-dos anys és necessari fer treball de força! (riu). No ho havia fet mai i ara m’encanta. Soc feliç entrant i sortint del gimnàs. Això sí, l’altre dia vaig fer tríceps i les agulletes em van durar una setmana. Encara haig de perfeccionar la tècnica!
Però si hi ha un lloc on sempre torno a trobar-me és al mar. Soc de mar, sens dubte. La Costa Brava és terapèutica per a mi. Més d’una vegada he agafat el cotxe, he anat fins a Sant Pol i m’he assegut davant del mar per plorar, pensar o simplement respirar. I sempre torno diferent. El mar té una manera molt especial de posar les coses al seu lloc. Així que, si algun dia em busqueu de vacances, no em trobareu a la muntanya. Busqueu el mar.
MIRAR ENDAVANT
Crec que estem vivint el canvi més gran que ha experimentat l’advocacia en dècades. La intel·ligència artificial transformarà profundament la professió. Tasques que avui ocupen hores passaran a fer-se en minuts. I això obligarà els despatxos a replantejar-se la seva manera de treballar.
Paradoxalment, crec que els grans beneficiats poden ser els petits despatxos. La tecnologia està posant al seu abast eines que fins fa poc només podien permetre’s les grans firmes. D’aquí a deu anys, la diferència no serà entre despatxos grans i petits. Serà entre els que s’hagin adaptat i els que no.
Ara mateix estic especialment il·lusionada perquè obrirem la quarta edició de Cafetería Ilegal. I, paral·lelament, estic desenvolupant eines d’intel·ligència artificial pensades específicament per al sector jurídic.
Vull que aquesta tecnologia sigui pràctica, senzilla i útil. Una aliada que permeti als professionals dedicar menys temps a les tasques repetitives i més temps a allò que realment aporta valor.
EL SOMNI D’UN ESCENARI
Tinc un somni professional que encara em queda per complir: pujar algun dia a un escenari TEDx. M’apassiona comunicar, reflexionar i compartir experiències que puguin generar un canvi en la manera de veure les coses.
M’agradaria explicar la meva història amb tota la humilitat. Perquè darrere de cada professional hi ha una trajectòria, uns dubtes, unes renúncies i uns aprenentatges. I si algun dia faig aquella xerrada, m’agradaria transmetre un missatge molt senzill: l’advocacia és molt més que conèixer les lleis.
És liderar, emprendre, comunicar, gestionar persones, conviure amb la incertesa i, sobretot, no perdre mai la part més humana de la professió. Si aconseguís que una sola persona sortís d’aquella sala amb més confiança per construir el despatx i la vida que realment vol, ja hauria valgut la pena.
Perquè, al final, això és el que he après. No es tracta de treballar més. Es tracta de construir una vida que tingui sentit per a tu. I tenir el coratge necessari per decidir com vols viure-la.
